dilluns, 29 de desembre de 2008

Diu que tot avança...

Us recomano, si en teniu l'oportunitat, llegir "La contra" d'avui de La Vanguardia.

L'entrevistat en qüestió és un tal Kevin Warwick, un enginyer biomèdic que després d'implantar-se xips al braç i electrodes al cervell, ha aconseguit que el seu pensament controlés una mà robòtica a més de 5.000 kms de distància a través d'internet.
Qüestionat sobre la possibilitat de tenir robots treballant al nostre lloc mentre els controlem des de la platja, per exemple, l'inefable enginyer ha respost que no només això serà possible, sinó que ho farem mentre un altre amic robot ens posa crema.

Conclusió 1:
Digueu-me tiquismiquis, però prefereixo que em posi crema una mà més tova.

Conclusió 2:
Us imagineu estar connectats mentalment a internet? No puc arribar a concebre escoltar constantment el missatge d'error de Windows sempre que es pengi. Passo.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Diu que seguim igual...

Diumenge, 28 de desembre del 2008. Camp Nou. 19 hores.

Sona l'himne de Colòmbia, bon himne, per cert, i els jugadors del combinat nacional colombià el canten com si els hi anés la vida. A continuació, sona "Els segadors", i en Piqué canta. La resta, miren els núvols. És habitual. I trist, també.

dissabte, 27 de desembre de 2008

Diu que s'acaba l'any i vénen els Oscar...

Per ser fidel al que vinc fent des de fa anys, faré un seguiment dels premis més importants del cinema i que més mosquejos em fan agafar. Cada any igual, sí. Però no em puc resistir a fer-hi porres i intentar endevinar què passarà.

Gràcies a la meva feina ja he pogut veure, senceres o a trossos, algunes pel·lícules que fan molta pudor a Oscar; pel·lícules que encara no han arribat aquí en alguns casos, en d'altres sí, però pel·lícules que si s'han estrenat a finals d'any i passen de les dues hores és per una senzilla raó: optar a l'Oscar. És per això que començo a fer-hi voltes, i ja n'hi ha algunes de clares que lluitaran per alguna o altra categoria. Deixant de banda les meves preferències personals, som-hi.


MILLOR PEL·LÍCULA

Hi haurà molt on triar. De moment, entre les més probables, hi ha aquestes:

- The Curious Case of Benjamin Button. Gran director (David Fincher), actors amb tirada (Brad Pitt i Cate Blanchett), bones crítiques i presència a d'altres premis. Ah, i és llarga (152 minuts); condició que sembla sine qua non aquest any.

- The Dark Knight (El caballero oscuro). Ha fet bona caixa i li donaria un toc de comercialitat als premis. A més, el director (Christopher Nolan) té molt bona premsa i ha creat un personatge espectacular: el d'en Joker. I sí, també és llarga (152 minuts).

- Frost / Nixon. Aquesta pot ser una de les favorites. Director horrorós però respectat per l'acadèmia (Ron Howard), fantàstic Frank Langella fent de Nixon, bones crítiques, tema històric, real i proper, i evidentment passa de les dues hores (122 minuts).

- Milk (Mi nombre es Harvey Milk). Un altre tema biogràfic, encapçalat per l'enfant terrible Sean Penn, dirigit per Gus Van Sant i amb bona acollida comercial. Una combinació que li pot donar alguna nominació, tot i que, de moment, dubto que l'Oscar. 128 minuts.

- Revolutionari Road. El nom de Sam Mendes no crec que falti a la llista de nominats. A més, comptar amb una parella supervivent del Titanic (Di Caprio i Winslet) li dóna opcions. És d'època, romàntica, ha agradat i dura dues hores.

- Slumdog Millionaire. Danny Boyle pot treure cap a les nominacions amb aquesta pel·lícula que donaria el toc exòtic que tan agrada als americans. Ha agradat bastant. 120 minuts.

- Wall-e. Li donaria el toc animat. No s'ha de descartar tant per temàtica com per ser un intent de rejovenir els premis.

- The Wrestler. Biopic que ha agradat i està dirigit per un director reputat (Darren Aronofsky) i que recupera una vella glòria (Mickey Rourke). Com els agrada això!

- Changeling. Ha agradat i és de Clint Eastwood. Què més fa falta? Ah, sí, és llarga (141 minuts).

- Gran Torino. Segona de l'Eastwood aquest any. Un Eastwood de la vella escola: no la descarto.

Suposo que pel·lícules com Australia (Baz Luhrman) i Valkiria (Bryan Singer) s'estimbaran, però no es poden descartar mai, aquest tipus de sorpreses. I si no m'equivoco, no ha arribat a temps d'estrenar-se Defiance (Edward Zwick), una pel·lícula que tenia tots els números per treure'n alguna cosa: ambientada a la II Guerra Mundial, jueus, nazis, russos, Daniel Craig, Jamie Bell...


MILLOR DIRECTOR

Els cinc noms sortiran, de ben segur, d'aquesta llista:

David Fincher (The Curious Case of Benjamin Button), Danny Boyle (Slumdog Millionaire), Christopher Nolan (El caballero oscuro), Gus Van Sant (Milk), Darren Aronofsky (The Wrestler), Ron Howard (Milk), Sam Mendes (Revolutionary Road), Joanthan Demme (La boda de Rachel, tot sigui per intentar fer-se els cool) i Steven Soderberg (Che).


MILLOR ACTOR

Hi ha moltes opcions, però es decantarà, segurament, per aquí:

Frank Langella (Milk), Leonardo Di Caprio (Revolutionary Road), Mickey Rourke (The Wrestler), Sean Penn (Milk), Benicio del Toro (Che), Brad Pitt (The Curious Case of Benjamin Button), Dustin Hoffman (Last Chance Harvey), Ralph Fiennes (The Reader) i Richard Jenkins (The Visitor).


MILLOR ACTRIU

De moment és complicat, però ja hi ha uns noms que sobresurten:

Kate Winslet (Revolutionary Road), Anne Hathaway (La boda de Rachel), Angelina Jolie (Changeling), Sally Hawkins (Happy, un cuento sobre la felicidad), Meryl Streep (Doubt), Nicole Kidman (Australia), Cate Blanchett (The Curious Case of Benjamin Button), Emma Thompson (Last Chance Harvey), Melissa Leo (Frozen River), Kristin Scott Thomas (I've Loved You So Long), Drew Barrymore (Grey Gardens).


De la resta de nominacions ja en parlarem. De moment, pels secundaris, voto per en Heath Ledger (El caballero oscuro) i la Taraji P. Henson (The Curious Case of Benjamin Button). La Penélope hi serà, això sí.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Diu que és important...

El món desenvolupat està en crisi, diuen. De moment, per sort, no m'afecta. En el que em gasto més diners, no hi he notat diferència: la gasolina està més barata, i visc de lloguer.

El millor, però és que sembla ser que l'única empresa del món que no ha entrat en crisi és on treballo. Hi ha més feina que mai, treballem nits i diumenges per poder arribar a entregar la feina que se'ns acumula. És un estrés constant. Però ens sentim recompensats: pagues extra, dies de festa per compensar, més diners en nòmina per treballar nocturns i festius, bonus en nòmina segons la facturació, dinars d'empresa amb bon ambient, divertits i molt familiars, lot de Nadal extremadament complert, encara més sorpreses amb forma de recompensa econòmica interessant i inesperada... Però amb el que més es demostra que aquesta empresa no està en crisi és en el fet que, a més, et cridin i et diguin que estan molt satisfets per l'esforç i la feina feta, i que es valora molt la teva presència i implicació. En això sí que no hi ha crisi.