dissabte, 27 de setembre de 2008

Diu que ha mort en Paul Newman...

Feia setmanes que sabíem que no li quedava massa temps de vida, i ha estat aquest dissabte quan l'actor nordamericà ha acabat passant a "millor" (?) vida.

M'agradaria deixar aquestes línies en record d'un dels actors que millor va saber compaginar això de ser un sex symbol i ser un actor de primera línia. Sovint és difícil, sobretot ara, que aquesta mena de gent no acabin convertint-se en una caricatura d'ells mateixos. En Paul Newman va aconseguir ser reconegut per la seva valua professional, a més de pel seu atractiu. I això és digne d'admiració.

Un record, doncs, per un home interessant que, a més, sense fer massa rebombori, va mantenir la seva privada com a tal, i va estar compromès amb mil i una causes, com per exemple una fundació per lluitar contra la droga, la creació d'una marca de productes alimentaris els beneficis de la qual anaven destinats a causes benèfiques, campaments d'estiu per nens amb malalties greus, i un gran número d'accions per protegir el medi ambient. Un gran actor. Un tio com cal. DEP.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Diu que ahir era dia de taxis...

Amb les festes de la Mercè humitejades insistentment per una pluja que no feia que els empleats de torn deixessin de regar els carrers (!), sortint de la feina vaig anar cap a la plaça Catalunya, sense paraigües, evidentment. Vaig decidir agafar un taxi. Després de la salutació pertinent, i de donar-li la informació sobre la meva destinació, la conversa va anar així:

- Pue é jodía, la yuvia, eh.
- Sí, sí...
- Y ehtos que vang en moto, qué putada, tío.
- Sí, ya ves.
- Yo tenía una moto, ¿sabes?
- ¡Anda!
- Sí, una pequeñita, de 750. Jejeje. (Quedi clar que això no és "pequeñita", és una màquina brutal.)
- Sí, pequeñita, je.
- Corría y tó, ¿sabes tío? Corrí yo ahí una vé en Monmeló, en lah 24 horas. Y una vé ganamo, tío. Y yo corría el último. Yovía y tó. Pero yo ahí, aguantando. Qué bueno, tío. Estuvimo ahí corriendo tó el rato, tirando de puta madre, ¿sabes?, y yo, esperando, que me tocaba el último, y me subí ahí, ¡pam! le metí caña ahí con la yuvia y tó, y sabes ahí la curva esa, la última antes de la recta final tío, ¿sabes?
- Ahà. (Quina corva?)
- Pues yo ahí iba por detrás del que iba antes que yo (què dius ara!) y ahí en la curva sabes la que te digo, ¿no?
- ...
- Yo ahí, (onomatopeia de moto) y hice como si lo quería adelantá por el esterior, por fuera sabes, y el tío se abrió pa no dejamme pasá, y yo (onomatopeia de moto) lo'ngañé y ñiaaaaaaaa, ¡¡¡¡me metí por dentro, tío!!!! Y ahí en la recta esa, (onomatopeia de moto) apretando con la yuvia tío, y ¡pam!, ¡GANEMOS, TÍO, GANEMOS! Y yo tenía 17 años, sabes, y el tío ese 30. Joder, cómo se quedo el nota, ahí flipando, que me quería matá. Ostia qué caña, colega. Y después hemo corrío otrah veces, ¿sabes? Y una vez...
- Mira, aquí me va bien. ¿Qué te debo, tío?

Un cop a la plaça Catalunya, fent costat a La Banda del Yuyu, que participaven a la semifinal del concurs Sona9, de disfrutar com un nen amb la versió que van fer (amb gaites!) del "It's a Long Way to the Top If You Wanna Rock'n'Roll", de compartir unes birres amb ells pel carrer Tallers, com en els vells temps, i de veure una mica de Sisa&Co. (la part que vaig veure, bastant fluixeta), vaig decidir tornar a casa pel bé de la meva esquena i de la meva son. "Un taxi? Va, un taxi."

Salutacions respectives. Indicació de direcció. Advertència per part del taxista de que la nit de la Mercè és més cara, i que la baixada de bandera són 7'10€. "Te lo digo pa que veas que no te estafo, eh." No és que m'estafi ell, és que m'estafa el sindicat del taxi, en general. Però és igual, tinc ganes d'arribar a casa, i li dic que tiri, i per amenitzar el viatge, posa la ràdio. Sona música.

- Escucha, ¿te gusta esto?
- Què és? (És que no tinc ni idea de què és molta de la cosa que es punxa a la ràdio...)
- Osti, ¿no la conoces? Esta es la que se casó con el Alonso.
- Alonso?
- Sí, el de los coches, joder el Alonso.
- Ah! Yo es que no estoy muy puesto en estas cosas.
- Joder. Bueno, pues es la del Alonso. A mí me gusta. ¿Te gusta a tí?
- Es que no he oído mucho... No sé, aunque yo soy más de otros estilos.
- Joder, pues se tiene que ser abierto, tío. ¿Qué te tira ati?
- No sé, yo soy más clásico... Blues, rock'n'Roll, jazz... No sé, muchos estilos.
- Ah... Bueno, no sé tío. También hay gente que canta mu mal, pero que son poetas tío. Como ese, el de la voz ronca... Cómo es...
- Sabina?
- Sí, el Sabina. Es un poeta.
- Sí, tiene buenas letras, sí. Mira yo vengo de ver a Sisa, que tampoco tiene una gran voz, que digamos.
- ¿Sissa? ¿Y ese quién es?
- Un cantautor galáctico. (Pagaria per tornar enrere en el temps i fer una foto a la cara que va fer)
- Ya. Pues eso, el Sabina, el Alejandro Sanz... tampoco tiene mu buena voz, pero es un poeta. Hay muchos, yo qué se, el Barrio también, el Bisbal, aunque a él se lo hacen.
- Ahà.

Mentrestant, comença a sonar el "Killing me softly", de la Roberta Flack.

- ¿Te mola esta?
- Sí, nostamal.
- Joder, ¿qué dice? "Sitin mai laif", ¿qué quiere decir?
- Sitin mai laif? (suposo que volia dir "Singing my life"). Pues "sentándose mi vida" (jur jur).
- Joder, qué letras. ¿Y esto? (Just quan diu "Killing me softly with his song")
- "Matándome suavemente con su canción."
- Buah, tío. ¿Y cómo sabes tanto inglés?
- (Obviant la meva vida personal...) Estudiándolo, hablándolo...
- Joder... Ya ves. Osti, mira, con la moto, tó mojao...
- (Ah! No, més motos no!) DÉJAME AHÍ, EN ESOS PISOS.
- ¡Osti! ¡Los pisos de los ricos! Joder tío, piso nuevo...
- Sí, sí, de los ricos... (???)
- Un placer la charla, eh.
- Igualmente! Apa, déu!

dimarts, 16 de setembre de 2008

Diu que em solidaritzo...

Des d'ara i aquí, tot el meu suport per les dones, que tradicionalment s'han queixat que no troben les claus al bolso. Des de que vaig pujar al carro de la moda dels bolsos masculins (ara en diem masculins, potser d'aquí 30 anys simplement se'n riuran dels que en portàvem), que la meva paciència va en declivi a l'hora de buscar i, santa innocència, intentar trobar les claus.

Diu que ha mort en Richard Wright...

Teclista i fundador de Pink Floyd. Un geni. En trobareu un record més extens al Racó de les impressions i la memòria.

dijous, 11 de setembre de 2008

Diu que avui és 11 de setembre...

...i que molts ajuntaments, entre ells el de Girona, han decidit penjar l'estelada a llocs cèntrics de les respectives ciutats.

Tranquils, que a les dotxe de la nit, com a molt tard, les despenjaran.

Diu que avui també toca un record...

Per la tieta Carmen, que ahir ens va deixar. Tant de bo, siguis on siguis, milloris la qualitat de vida que has tingut aquests darrers anys. Aquí has deixat una família, i el teu record serà present per sempre. DEP.

Diu que avui toca una proposta...

Apreciats Srs. del Carrefour:

     Si us plau, poseu semàfors al vostre supermercat. Portar el carro de la compra pels vostres passadissos és suicida. Gràcies.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Diu que acabarem quecs...

Segons un estudi anglès, i que curiosament recull la publicació d'humor El Mundo, el bilingüsime pot provocar tartamudeig. Suposo que per això els anglesos no parlen cap altre idioma, per no tartamudejar.
Vas pel carrer, a Barcelona, i hi ha molta gent que quequeja, és veritat. També és veritat que n'hi ha molts que no ho fan. Endevineu qui?

Pobres nens, a sobre d'aprendre en català, tartamuts.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Diu que s'ha publicat un estudi que relaciona el caràcter i la música...

L'estudi, dut a terme per un professor de psicologia d'una universitat d'Edimburg, se centra en relacionar els estils músicals amb el caràcter dels seus incondicionals, i diu el següent:

  • Música clàssica: els seus seguidors són tendres, creatius, se senten a gust i tenen una gran opinió d'ells mateixos.
  • Heavy metal: com els de la clàssica, són tendres, creatius i se senten a gust i, a més, comparteixen amor per la magnificiència, són delicats i els falta confiança en ells mateixos. En gran part, valoren més que ningú la música clàssica.
  • Country: són treballadors.
  • Rap: sociables.
  • Pop: no són creatius.
  • Funk: fluixos.
  • Jazz: creatius, amb gran esperit d'innovació, i tenen una gran autoestima.
  • Dance: extrovertits.
  • Indie: no tenen autoestima i són poc afables.
  • Soul: creatius, oberts, gentils i tenen gran autoestima.

Quan ho comentaven a Catalunya Ràdio, i mencionaven el heavy metal, de fons sonava AC/DC. QUINA MANIA! Que AC/DC no es heavy metal! Si ho fos, què seria Iron Maiden o els primers discs de Metallica, per exemple? Per què sempre que es parla de heavy metal han de sortir grups rockeros com AC/DC o Led Zeppelin?

Doncs bé, si tenim en compte els meus gustos, i fent cas a Catalunya Ràdio agafant AC/DC com a heavy metal (sacrilegi), he de dir que sóc tendre, creatiu, em sento a gust, tinc i no tinc bona opinió de mi mateix (?), però tinc gran autoestima i esperit d'innovació, sóc obert, fluix i gentil, i estimo la magnificiència. Però no sóc sociable, extrovertit ni treballador. Vaja.

I vosaltres?

divendres, 5 de setembre de 2008

Diu que torna en Bassas...

...com a corresponsal de TV3 a Washington. Pas previ a fer-lo cap d'informatius, o director o director general de Televisió de Catalunya, S.A.? Pot ser, però abans, el Govern haurà de canviar de color.
A mi, personalment, m'agradaria que en Bassas arribés a ocupar un d'aquests càrrecs. Potser així TV3 recuperaria una mica de tot el que ha perdut els darrers anys.

Diu que estem saturats...

Sí, a la feina. La setmana que ve em tocarà quedar-me treballant, com a mínim, fins les 12 de la nit.
La culpa, d'en Woody Allen i la "Vicky, Cristina, Barcelona", d'en De Niro i l'Al Pacino de "Righteous Kill" ("Asesinato justo"), de la "Tristana" de Buñuel, d'en Portabella i la interminable "El silenci abans de Bach", de l'Antonio del Real i la seva "La conjura de El Escorial", de...

Help. Això no és vida.