dilluns, 16 de juny de 2008

Diu que has d'anar a petar al lloc adequat, si no...

Fa un parell de mesos, el desguàs de la pica de la cuina va començar a perdre aigua. Ho vaig arreglar com ho arreglem els que no en tenim ni idea: a pedaços. Fa un mes, el desguàs va dir prou, i va caure a peces. Com que aquell capítol de Bricomanía me'l vaig perdre, vaig anar a una botiga d'aquestes que arreglen temes d'aigua, llum i gas. Una noia, engaxada a l'ordinador i fumant a la botiga (no es podia, no?), m'atén.

- Hola, necessito que m'arregleu el desguàs de la pica, que el tinc penjant.
(TITUUUT: alerta del messenger)
- Mmm... uhmmm... va a ser complicao ahora mismo (TITUUUT: el messenger segueix demanant atenció). Tengo al chico en una obra, (TITUUUT, TITUUUUT: coi fes-li cas al messenger, que ja m'espero) y hasta dentro de un par de días, na de ná.
- OK, cap problema. Puc esperar un parell de dies. (Li dono les meves dades) Adéu.
- Adiós (TITUUUUT)

Passada una setmana i mitja, m'hi vaig tornar a presentar.

- Hola, és que porto ja més d'una setmana (TITUUUUT) fregant els plats a la banyera, i no m'heu dit res...
- Claro (TITUUUUUT), es que no hemos podío.
- Ah. Però podreu? (TITUUUUT)
- Sí, claro que sí (UN, DOS, LOS MICRÓFONOS, OLÉ, LOS MICRÓFONOS: Li sona el mòbil).
- D'acord, doncs espero la trucada. Adéu (TITUUUUT).

Quan feia ja una setmana d'aquesta segona visita, rebo una trucada a primera hora de la tarda.

- Hola. Soy Cristina, que hoy pueden pasar a arreglarte el sifón de la cocina.
- Hoy? OK, però haurà de ser a partir de les 8 de la tarda, perquè estic (TITUUUUUT) treballant.
- Buah, pues va a ser que no, porque a esa hora el chico ya se ha ido pa casa.
- Doncs crec que la cosa està complicada.
- Pues déjale las llaves (TITUUUUT, TITUUUUT) a alguien.
- Sí, però per organitzar-ho em cal temps, no tinc la gent a la meva disposició.
- Oh, ya, pero es que si no, el chico ya no va a poder.
- Ja m'ho miraré. Adéu.

Duia tres setmanes sense poder fregar els plats còmodament, quan per un canvi de torn, disposo de les tardes lliures durant dues setmanes. "Ara és la meva", penso. Hi vaig.

- OK, oblido que fa 3 setmanes que espero, però és que necessito que vingueu i ara tinc les tardes lliures durant (TITUUUT) uns dies (TITUUUT).
- Vale, me lo (TITUUUUUT. UN, DOS, LOS MICRÓFONOS. TITUUUUUT. TITUUUUUT) apunto.
- Sí, apunta-ho, però si us plau, veniu.
- Que sí, que sí (TRRIIIIIIIIIIIT: missatge al mòbil).
- A(TITUUUUUT)déu.

Avui ha fet un mes de la meva primera visita a la botiga. Hi he tornat, a donar un ultimàtum (que se li'n refot, evidentment).

- Hol...
- Sí, el sifón, ¿no?
- Ahà (TITUUUUUT). Que se m'acaben les tardes lliures, i si "el chico" no ve demà, me'n vaig a un altre lloc (TRIIIIIIIIT: mira el sms, i... el respon!), perquè m'esteu prenent el pèl.
- (UN, DOS, LOS MICRÓFONOS, OLÉ, LOS MICRÓFONOS) Pues qué quieres que haga.
- Doncs res. A(TITUUUUUUT)pa, ad(TRIIIIIIIIIT)éu.
- TITUUUUT.

He inspeccionat el carrer del costat de casa meva. Afortunadament, he vist una altra botiga d'aquestes. No hi ha ningú, però hi ha un cartell a la porta amb el telèfon mòbil del "chico" de torn. Truco.

- Hola, bona tarda. És que el desguàs... (bla, bla, bla).
- Ajá... ¿Y le corre prisa?
- Bueno, sí, relativa.
- ¿Dónde vive?
- ... (bla, bla, bla).
- Pues, a ver... está complicao... Déjame acabar una reparación que estoy haciendo, paso por la tienda, y me vengo.
- OK, gràcies!

12 minuts més tard, truquen a l'intèrfon. És ell, el lampista, un home gran amb cara simpàtica i bigoti. I m'ho ha arreglat. No sense que jo passés vergonya durant uns instants... "Pásame un cubito, por favor", em diu. I jo he obert el congelador i li he passat els glaçons. Per la seva cara, he entès que el que volia era un "cubo" petit.

7 comentaris:

Mallerenga ha dit...

I si no vas a parar al lloc adequat... TITUUUUT!

Després d'anar com una baldufa és normal donar glaçons si et demanen un "cubito"! Mira que n'és, de fàcil, demanar una galleda... ;-)))

La Martona ha dit...

Ostres, pobre :D!!!Em pensava que aquestes coses només em passaven a mi...

bel ha dit...

Ai, Dani, gràcies pel ti(iiitut titut)p de riure. I noi, jo sabia que tenies paciència, però tanta... Un altre cop no esperis tant!

Carme Fortià ha dit...

Quasi acabo sentint el TITUUUT a dins meu i tot. Ara que la imatge de rentar plats a la banyera! Una dosis de rialles sinceres i un somriure agraït. Gràcies pel comentari!

Jordi ha dit...

Estem en mans d'aquesta raça!! Quan hi has de contactar (per força, evidentment) és com si entressis en un altre país, un país bananero on ells dominen tot i et fan pagar els peatges que els vé de gust...

Edu González ha dit...

jejejje això de la noia al mostrador, em passa a mi a MRW, vaig jo a enviar els informes del meu pare, i em trobo a la noia parlant pel telèfon amb alguna amiga, sobre el cap de setmana, fumant allà dintre i tot... aquesta però és pitjor perquè ni tan sols em parla, com que ja sap a que vinc, doncs m'agafa el sobre omple les dades i em fa signar... ni tan sols parla... és de lo més desagradable que he vist...

Segona ha dit...

Doncs a nosaltres ens degota el vàter, així que si aquest home t'ha atès bé potser que ens en passis el número...