dissabte, 5 d’abril de 2008

Diu que ja he trobat el bar...

Quan canvies de pis, una de les feines més dures és trobar EL bar. Aquell bar on t'hi sents còmode fent un cafè, llegint el diari, veient el partit del plus, etc. Un bar on poder-hi baixar quan no tens pa i tens ganes d'esmorzar un bon entrepà i, sobretot, que no tinguis ganes de marxar des del moment que entres.
Vaig provar el bar de sota casa meva. Malament. El pa semblava de mentida (segurament ho era), i la cambrera et fa un favor portant-te el que has demanat. Hi he anat 4 vegades, i mai m'ha mirat ls ulls, ni m'ha respost a un "hola", un "gràcies" o a un "adéu".
A prop, hi ha tot un seguit de bars. No estan malament del tot, però alguna cosa fa que no m'hi senti còmode. Ah, i evidentment, el pa és horrible.
Avui, però, he decidit provar-ho cap a l'altra banda. N'he provat un que per aspecte exterior no hi hagués entrat mai. No té gens de personalitat. Un cop dins, però, la cosa ha canviat. La mestressa, o potser només cambrera, no ho sé, una dona baixeta, grossa i amb el cabell engominat mirant al cel (!?), m'ha rebut amb un somriure. Punt positiu.

-Un entrepà de pernil i un cafè amb llet, si us plau -dic.
-Amb tomàquet? -em respon.

Sí, m'ha respost en català, cosa no gaire fàcil. Un altre punt positiu. A continuació, m'ha servit l'entrepà i el cafè amb llet. Els dos, boníssims. Per fi, el pa era bo; tenia gust i textura de pa de veritat. I el cafè amb llet, també. No vull dir que també tingués gust i textura de pa de veritat, sinó que també era bo. I m'ha desitjat bon profit.
La resta de punts, se'ls queda la cambrera/mestressa. Un reguitzell de frases d'aquelles que només uns escollits són capaços de dir amb tota naturalitat.

-¿Me cobras?
-4 euros, cielo. Máh barato que en Andorras.

Sí, Andorras, en plural.

-¿Os falta algo? ¿Un café, un cocacola? ¿Unos cigrons estofaos?

Seguidament, ha entrat un avi.

-¡Paco! -crida la cambrera. ¡Que ha venío una rubia de metro oshenta y ojoh azuleh preguntando por ti!
I l'avi li respon:
-¡Vendría a que le pague lo que le debo!

Fantàstic. Hi tornaré. Perquè m'hi he sentit còmode, he esmorzat bé, m'han fet riure, i quan marxava m'han desitjat que passi un bon dia.

7 comentaris:

Jordi ha dit...

Fantàstic! Una espècie en extinció, sense dubte...

Dani ha dit...

Dec ser l'enveja de tot el funcionariat! hehehe
De fet, al costat hi ha l'enormíssima Ciutat Judicial. Buf, s'emplenarà!

SERGI MAESTRO ha dit...

Aquest tipus de gent són la que en realitat mou un país. Humor i alegria en petita dosi, la gent de veritat es mou per aquests petits racons de món, evitant l'estirament i l'excés de formes minimalistes en els llocs on només vols estar bé i que et diguin bon dia, de cor.

La Martona ha dit...

Un petit oasi al cor de l'Hospitalet :). Ja ho diuen, que qui busca, troba.

Dani ha dit...

Martona, per poc, però aquest bar ja forma part de BCN. Llàstima!!!! :)

Segona ha dit...

Que visquin els negocis portats amb amor!

Xenofílic ha dit...

Jo encara encara no he acabat de trobar el meu a Girona...quina enveja!!