dimecres, 16 d’abril de 2008

Diu que 7 mesos després...

Acaba de fer 7 mesos que un maleït accident de moto va endur-se la Julie d'aquest món, i des de llavors han passat moltes coses. Som molts els que la trobem a faltar:

-Els amics i amigues, tant de la seva ciutat d'origen als EEUU com de la seva ciutat d'adopció, Barcelona, que han perdut una gran confident i companya d'aventures, diversió i rialles.

-Els companys i companyes de feina, que ja no tenen a l'oficina aquella noia trempada i eficient que posava les piles a qui fos, però que també era capaç de convertir una feina avorrida en una estona agradable.

-Els companys d'estudis d'EADA, que divendres que ve la recordaran en una graduació a la que ella hi assistirà en esperit.

-La meva família, que era ja també família seva, i que ha perdut la nora més jove, la tieta estrangera i exòtica, la cunyada americana que parlava un català perfecte... En definitiva, una noia que se'ls estimava moltíssim.

-Jo, que he perdut un somriure al meu costat cada matí, uns vespres al nostre sofà vermell que no volíem que s'acabessin mai, una empenta quan la necessitava, una companya de viatges, el motiu pel qual tenia ganes que s'acabés la jornada laboral, una amiga, algú que disfrutava com ningú dels petits plaers de la vida, una futura esposa i mare d'una descendència que tot i que encara no existia, ja tenia noms. Una noia disposada a estar al meu costat per sempre. Una noia amb la que jo estava disposat a passar la resta de la meva vida. Ella va ser la culpable de que per primera vegada a la meva vida em plantegés formar una família, i de que, a més, en tingués ganes.

-I, evidentment, la seva família.

He decidit fer aquest post en aquest moment perquè els seus pares han arribat aquest matí des dels Estats Units. Els ha costat 7 mesos, però ja han estat capaços d'agafar un avió i plantar-se a la ciutat on la seva filla vivia, on la seva filla treballava, on la seva filla era feliç. He estat dues nits sense dormir; no sabia com trobaria els pares i tampoc sabia com reaccionaria jo. Per sort, m'he trobat una Bonnie i un Jon somrients, com els recordava, amb ganes de veure la gent, amb ganes de xerrar amb tothom i, sobretot, amb esperança. No sé si és una façana, però sé que la Julie estaria contenta de veure'ls així.
Sé d'on va treure el seu somriure, i els he d'agrair haver criat una noia educada, intel·ligent, agraïda, optimista, divertida, decidida i que quan volia alguna cosa, lluitava al màxim per aconseguir-la. Una persona que s'emprenyava com ningú contra la injustícia. I què hi ha més injust que fer acabar la seva vida als 31 anys, abans que molts dels seus somnis es poguessin complir? No ho sé, però sé que l'única cosa que la faria entristir de veritat seria veure patir la gent que s'estimava.

Per la gran feina que vau fer, Bonnie i Jon, gràcies, de tot cor.

11 comentaris:

Sergi Maestro ha dit...

Tenia constància i havia visitat la pàgina en memòria de la teva Julie, va ser commocionant, de cop un paio irònic, sarcàstic i amb bon sentit de l'humor autor d'un bloc que jo visitava, em desvetllava una tristor per una mort que jo suposava injusta com tantes morts prematures hi ha hagut a la meva vida.

No sabia que havia estat en un maleït accident de moto.

Ara, a pesar que fa molt poc que et llegeixo, rep una forta abraçada d'un que fa deu anys va neixer de nou, després d'un maleït accident de moto.

Salut, força i ànims company...

Dani ha dit...

Gràcies, company! Felicitats per la sort que devies tenir fa 10 anys. Sé de què parlo, jo vaig tornar a néixer fa 7 mesos...

Anònim ha dit...

És inimaginable l'intens dolor que vivim aquells que vam tenir la sort de conèixer la Julie. Era una noia senzilla, intel·ligent, empàtica... què puc dir?
Només ens queda un consol que és celebrar cada dia la immensa sort que vam tenir de poder compartir moments màgics amb la Julie... i en Dani. Us estimo molt (ja ho sabeu!).
WSW
Ànims Dani, ja saps que ens tens molt aprop!

Anònim ha dit...

"Nen nani" Potser és la primera vegada d'ençà l'accident que brollen dels teus llavis paraules de dolor...com d'heroic has estat!
T'enviem una abraçada d'aquelles tan tendres i grans per encoratjar-te. Continua valent i sempre endavant.

Laprí | David ha dit...

Maleïts accidents de trànsit.

Rep des d'aquesta part de la península una forta abraçada :)

Dani ha dit...

D'uns fets tan tristos, l'única cosa positiva que se'n pot treure és confirmar i adonar-te'n més clarament de com d'important i necessària és la gent que val la pena. Gràcies per les respostes, els mails i tot plegat!

Núria ha dit...

Dani,
Gràcies per visitar el meu bloc. Gràcies per deixar-me conèixer el teu i més amb un escrit tan dur com tendre, tan dolç i tan ple d'amor. És difícil de trobar escrits tan humans i tan sentits com el teu en aquest món. Ànims i una abraçada.

Mallerenga ha dit...

Hola Dani,
Vaig arribar al teu blog perquè visites el meu.
Aquest escrit m'ha deixat glaçada i amb la pell de gallina. També he patit pèrdues per accident de moto, un parell, encara que no tan properes.
Rep una abraçada ben forta.

Xenofílic ha dit...

M'has deixat sense paraules per contestar aquest post. Admiro la teva fortalesa a l'hora d'afrontar tot això...no sé què més dir-te, la veritat. Tant sols dir-te que encara que ens veiem poc em tens pel què faci falta.
Una abraçada.

Dani ha dit...

Gràcies de nou :) Núria, Mallerenga, benvingudes! Xenofílic, tot i veure'ns poc, ets dels que d'una manera o altra sempre hi són i hi pots comptar.

Jordi ha dit...

Tots vam voler fer-te costat en aquesta trobada amb en John i la Bonnie, però vas ser tu qui més va estar a l'alçada d'una situació que ningú hauria de viure... Ells també estan orgullosos de tu, nen