dimecres, 30 d’abril de 2008

Diu que ha aparegut una gravació pornogràfica d'en Jimi Hendrix...

Com sigui tan salvatge com quan tenia una guitarra a les mans...

dimarts, 29 d’abril de 2008

Diu que, senyors publicistes, no us entenc...

Aquest és un d'aquells posts que he de fer al moment, i és que poc que entenc pas ben res.
Estava cuinant una truita per la colla d'energúmens que avui vénen a casa a veure el fúmbol, i tenia la ràdio posada. En una d'aquestes falques de publicitat que de tant en tant van posant, s'anuncia un hipermercat del que no diré el nom per no donar-los més clientela. Només diré que comença per HIPER i acaba per COR.
Doncs l'HIPERCOR (o ALBERCOC, com li deia l'àvia d'en JV) s'anuncia així:

-Pa, carn, peix, fruita...
-Si som el que mengem, quin hipermercat ets tu?

M'estan dient que mengem hipermercats? O potser és una aplicació errònia de la clàssica teoria del silogisme? (Si A implica B i B implica C, A implica C). Si jo sóc el que menjo, i el menjar el compro a l'hipermercat, llavors jo sóc un hipermercat. Ah, clar. Ara ho entenc.

Diu que ja podem dormir tranquils...

El diari Marca titula el següent:

Rafa Nadal quiere que el Barça llegue a la final de la Champions.

Buff... Gràcies a Déu.

dilluns, 28 d’abril de 2008

Diu que...

ZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.....

diumenge, 27 d’abril de 2008

Diu que els diumenges poden tenir una altra lectura...

Que bonic que és compartir amb gent interessant un diumenge al vespre, i que les hores passin sense que te n'adonis. És bonic que et transformin el que tradicionalment és un dels pitjors moments de la setmana per culpa de la imminent arribada del dilluns, en una estona fantàstica.

Diu que el món de les pintades és fantàstic...

A l'edició digital de La Vanguardia hi ha una foto on apareix un lema, escrit en una paret, que és bastant curiós: "PLAYSTATION Y ANARKIA".
Deixant a banda que el que haurà fet la pintada segurament tindrà una PlayStation (una "plei"), però que difícilment sabrà què és l'anarquia (però mola), aquesta pintada m'ha fet recordar-ne d'altres que en el seu moment també em van impactar. Totes les vaig veure a Girona i comarques.

La primera, també de caire polític, deia: "INDEPENDÈNCIA I ANARQUIA". Em sona una mica... incongruent?

La segona resava: "LA COCACOLA ÉS UNA MERDA". És difícil desxifrar què va ser el que va portar aquest/a bon/a home/dona a escriure això. Suposo que la raó devia ser el tema antiamericà, o anticapitalista, o... bla, bla bla. Ara, qui va escriure això en una paret, no beu Coca-Cola? Mai? Ni en un cubata? I no compra productes de multinacionals? Segur?

La tercera va ser la més impactant. Transmetia una força que no havia vist mai en una pintada. Deia: "FORA, COLLONS!" Quedava a la lliure interpretació de cadascú, però deixava clar que qui ho havia escrit, estava emprenyat.

Això sí, s'ha de tenir una gràcia especial, per pintar en una paret. Nosaltres, la meva colla, quan érem jovenets, vam adonar-nos que no en sabíem, d'això. No en teníem fusta. Recordo com, a la plaça de braus de Girona, vam voler-hi deixar un record, algun missatge que els toqués la moral. L'encarregat d'escriure-ho va ser, evidentment, el que tenia millor lletra de la classe de 7è d'EGB. També era el primer de classe en matemàtiques. Segurament per això, la pintada deia: "TORO > TORERO". Mireu si érem bons nois, que fins i tot una pintada havia de tenir flaire a fórmula matemàtica. Bé, també hi va haver una segona pintada, que deia així: "TORERO = NAZI". Raonament? No ho sé, segurament que tant un torero com un nazi eren personatges odiosos.

P.D.: Una abraçada, J ;)

divendres, 25 d’abril de 2008

Diu que n'ha caigut una altra, però aquesta és grossa...

Una altra federació esportiva catalana ha estat reconeguda internacionalment. No es tracta d'un esport de masses, no. Són les bitlles (o els bolos, o el bowling). El més important, però, és que la sentència diu coses molt interessants.

És la primera vegada que una federació reconeguda pel Comitè Olímpic Internacional accepta una federació catalana. A més, la sentència rebutja el recurs presentat per la federació espanyola, adduint que la legislació d'un país no pot incidir en les decisions d'una federació esportiva independent.

És una sentència que obre la porta una mica més. Ja hi poden passar esports petits, primets. Necessitem obrir-la una mica més perquè hi passin els grossos.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Diu que no escoltem...

Vet aquí una vegada, que L'Ermine i en Ramazan, un matrimoni turc, van decidir separar-se.
Ella, l'Ermine, encara jove (només 20 anys), va tornar a viure a casa dels pares, però lluny d'aconseguir tranquil·litat, les discussions amb el seu marit van seguir a través del mòbil; s'enviaven SMS, es retreien coses. Un d'aquests retrets el va teclejar en Ramazan: "Quan et quedes sense arguments, canvies de tema", li va escriure.

S'ha de saber que l'alfabet turc distingeix la "i" tancada, és una "i" que s'escriu sense punt. Seria la "ı". Coneixent això, "quan et quedes sense arguments", en turc, seria així: "sıkısınca". El problema vé quan, igual que ens passa en català amb la "ç" o alguns accents, alguns telèfons mòbils no accepten aquest caràcter. Així, en Ramazan va escriure "sikisince", que, curiosament, significa "quan et follen". La frase, doncs, va quedar així: "Quan et follen, canvies de tema". Frase estúpida, sí, però un error gegant.

L'Ermine va córrer a mostrar-li l'SMS al seu pare, qui, guardià de l'honor familiar, va demanar explicacions a en Ramazan per "haver tacat el seu honor i haver tractat la filla com una prostituta". En Ramazan va anar a explicar-se, però quan va arribar a casa de la família de l'Ermine, aquests se li van tirar a sobre i el van ferir amb arma blanca.
En Ramazan, com a venjança, va agafar un ganivet i va matar l'Ermine. Poc intel·ligent, també. El van empresonar, i a la presó es va suicidar.

En Ramazan volia escriure exactament allò? Va ser realment un error? No se sap; és com allò de la Madeleine, la nena anglesa desapareguda a Portugal. Ningú sap què va passar, però tothom creu saber-ho. No sé què va passar realment amb l'Ermine i en Ramazan, però crec que si s'haguessin deixat parlar i s'haguessin escoltat, potser no hagués passat res.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Diu que ha nascut el Partit de les Rosses...

Tornem als posts prescindibles. A Rússia, com arreu del món, les rosses tenen un problema: automàticament són vistes com la més pura representació del simplisme i de la manca més absoluta de capacitat de raonar, d'actuar amb intel·ligència davant la vida i de tenir inquietuds intel·lectuals.

Aquest post no està destinat a intentar desmentir aquesta convenció social; qualsevol persona amb dos dits de seny sap que aquesta afirmació no té ni cap ni peus. Hi ha (moltíssimes) rosses admirables, i morenes que provoquen vergonya aliena. I el mateix passa amb els homes.

Aquesta fama, doncs, que fusiona bellesa i estupidesa, ha empès a tot un seguit de (no només) dones russes a crear el Partit de les Rosses. L'objectiu, aglutinar tota aquella gent que tingui "esperit de rossa". La presidenta del partit diu que això de tenir esperit de rossa vol dir, simplement, prendre's la vida menys seriosament i ser optimistes. Fins aquí, fantàstic. Després apareixen més afirmacions de la senyora (o senyoreta, no ho sé) Volóshinova:

-Als camps de Rússia és on les rosses pateixen més la discriminació. Potser per això és on n'hi ha més, per cridar l'atenció.
-Volem que ens preguin seriosament. Amb una mica de sort, l'any 2012 presentarem una dona guapa, alta, llesta i rossa a les eleccions presidencials.

Aquestes afirmacions ja em semblen més absurdes, i més pròpies de la fama que tenen les rosses.

Ah, me n'oblidava. La persona que les ha dit, la presidenta del Partit de les Rosses, és morena, i un terç dels afiliats són homes.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Diu que 7 mesos després...

Acaba de fer 7 mesos que un maleït accident de moto va endur-se la Julie d'aquest món, i des de llavors han passat moltes coses. Som molts els que la trobem a faltar:

-Els amics i amigues, tant de la seva ciutat d'origen als EEUU com de la seva ciutat d'adopció, Barcelona, que han perdut una gran confident i companya d'aventures, diversió i rialles.

-Els companys i companyes de feina, que ja no tenen a l'oficina aquella noia trempada i eficient que posava les piles a qui fos, però que també era capaç de convertir una feina avorrida en una estona agradable.

-Els companys d'estudis d'EADA, que divendres que ve la recordaran en una graduació a la que ella hi assistirà en esperit.

-La meva família, que era ja també família seva, i que ha perdut la nora més jove, la tieta estrangera i exòtica, la cunyada americana que parlava un català perfecte... En definitiva, una noia que se'ls estimava moltíssim.

-Jo, que he perdut un somriure al meu costat cada matí, uns vespres al nostre sofà vermell que no volíem que s'acabessin mai, una empenta quan la necessitava, una companya de viatges, el motiu pel qual tenia ganes que s'acabés la jornada laboral, una amiga, algú que disfrutava com ningú dels petits plaers de la vida, una futura esposa i mare d'una descendència que tot i que encara no existia, ja tenia noms. Una noia disposada a estar al meu costat per sempre. Una noia amb la que jo estava disposat a passar la resta de la meva vida. Ella va ser la culpable de que per primera vegada a la meva vida em plantegés formar una família, i de que, a més, en tingués ganes.

-I, evidentment, la seva família.

He decidit fer aquest post en aquest moment perquè els seus pares han arribat aquest matí des dels Estats Units. Els ha costat 7 mesos, però ja han estat capaços d'agafar un avió i plantar-se a la ciutat on la seva filla vivia, on la seva filla treballava, on la seva filla era feliç. He estat dues nits sense dormir; no sabia com trobaria els pares i tampoc sabia com reaccionaria jo. Per sort, m'he trobat una Bonnie i un Jon somrients, com els recordava, amb ganes de veure la gent, amb ganes de xerrar amb tothom i, sobretot, amb esperança. No sé si és una façana, però sé que la Julie estaria contenta de veure'ls així.
Sé d'on va treure el seu somriure, i els he d'agrair haver criat una noia educada, intel·ligent, agraïda, optimista, divertida, decidida i que quan volia alguna cosa, lluitava al màxim per aconseguir-la. Una persona que s'emprenyava com ningú contra la injustícia. I què hi ha més injust que fer acabar la seva vida als 31 anys, abans que molts dels seus somnis es poguessin complir? No ho sé, però sé que l'única cosa que la faria entristir de veritat seria veure patir la gent que s'estimava.

Per la gran feina que vau fer, Bonnie i Jon, gràcies, de tot cor.

dissabte, 12 d’abril de 2008

Diu que avui tinc ganes de jugar...

Tot just avui he trobat les fotos, però ja fa temps vaig descobrir aquest joc a 25tv.
Heu de trobar dialectes amagats en aquesta sopa de lletres. Algú hi juga?


Massa complicat? Per facilitar-vos la feina, a la següent imatge ja n'hi ha un de localitzat.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Diu que va parlar l'Esperanza Aguirre ("La cólera de Dios")...

Va dir que estava conforme amb el nomenament de la Soraya Sáenz de Santamaría, perquè era una persona capaç, per la seva formació i, sobretot (repeteixo, SOBRETOT) perquè era dona.
Espe... L'avenç social cap a la igualtat ha de ser cap això, cap a la igualtat, no? Una persona no ha d'ocupar un càrrec perquè sigui home o dona; l'ha d'ocupar només per la seva capacitat. Si és capaç i és dona, perfecte. Si és capaç i és home, també. Si estàs a favor de la Soraya com a portaveu del teu partit perquè és dona, és que enlloc d'anar endavant, vas endarrere. Però no em sorprèn.

En part, és com tot el moviment a favor d'en Barack Obama. Fora dels EEUU (i dins també, crec), el 90% de la gent que demana la seva victòria ho desitja perquè és negre. Quants coneixen el seu programa electoral? Reconec que a mi em fa certa il·lusió que els EEUU tinguin un president negre, seria una lliçó al món, però no puc defensar la seva candidatura perquè, simplement, sé poca cosa del que vol.
I la gent que vol que guanyi la Hillary? Doncs el mateix.

Hem d'arribar a aquell moment en el que la paritat forçada no sigui necessària. Ha d'arribar un moment on qui val sigui qui té els càrrecs necessaris, sigui home, dona, blanc, negre, moreno, ros, peix o goril·la.

Diu que, ahir, en ZP va començar a prometre...

Ahhhhh!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

dimarts, 8 d’abril de 2008

Diu que avui farem una cosa diferent...

L'amic Sergi m'ha inclòs dins d'un curiós concurs.
Sembla ser que se sorteja una Nintendo DS (reconec que he hagut de mirar què era), però que per participar-hi s'ha de complir una sèrie de requisits.
En primer lloc, posar un enllaç a la pàgina que el promou. Feu un click aquí si us en voleu informar una mica:  http://helektron.com/2008/03/12/helektroncom-regala-una-nintendo-ds-lite/
A continuació, he d'escollir 5 blocs que hauran de fer el mateix que estic fent jo, si volen. A veure, comencem:
El rent-a-chair, perquè és un dels blocaires més insistents i indignats amb tot allò que indigna. El món és ple de bocamolls, n'hi ha per "to rent chairs".
El blog lacosapublica, per la seva passió pel món dels llibres, mereix la meva màxima admiració, tot i que no sé si això és un gran elogi!
La veïna del tercer segona, perquè potser podria aprofitar el premi pel seu petit (a la llarga, és clar) o, qui sap, per ella mateixa...
La Bel, perquè potser també uns petits agrairien el premi.
I per acabar, en Pere i en Jordi del racó de les impressions i la memòria, perquè en el fons, la vida va d'això.

N'he deixat un munt pel camí, per diferents raons. En Sergi perquè ha estat ell qui m'ha convidat, la Martona perquè he vist que ja ha estat convidada (se m'han avançat!), en Jordi dels còmics i les aventures perquè seria abusar, en Laprí, a qui he conegut avui i a qui se li agafa una estima especial pel sol fet de ser algú d'Alcorcón que estima el català... N'hi ha tants!

I el tercer requisit per entrar al sorteig és deixar un comentari a la pàgina abans esmentada. Doncs apa, vaig a fer-ho (i a dutxar-me i esmorzar, que faré tard a la feina!)

dissabte, 5 d’abril de 2008

Diu que no tot són coses bones, avui...


El cotxe de color grana que veieu en aquesta foto no està parat al semàfor. El tio (o animal) propietari del vehicle, està dempeus, fora del vehicle, RENTANT-LO!
És evident: "Si hi ha dos carrils, la gent en fa prou amb un. Per tant, jo em paro i rento el meu cotxe bonic, el meu cotxe preciós, el meu cotxe estimat." Tampoc importa que estigui enmig dels pas de peatons.
Després que ahir hagués hagut de fer miracles per poder seguir caminant per la vorera, ja que hi havia dos cotxes de la grua aparcats allà, a la vorera, deixant com a molt un pam perquè la gent passés, avui em trobo amb això. Per què hi ha tanta falta de respecte?
Per cert, els de la grua d'ahir no estaven retirant cap cotxe. Tenien els cotxes allà, pujats completament a la vorera. Res de mig cotxe a sobre la vorera i mig abaix. Tot a dalt. Perquè manen ells.

Diu que ja he trobat el bar...

Quan canvies de pis, una de les feines més dures és trobar EL bar. Aquell bar on t'hi sents còmode fent un cafè, llegint el diari, veient el partit del plus, etc. Un bar on poder-hi baixar quan no tens pa i tens ganes d'esmorzar un bon entrepà i, sobretot, que no tinguis ganes de marxar des del moment que entres.
Vaig provar el bar de sota casa meva. Malament. El pa semblava de mentida (segurament ho era), i la cambrera et fa un favor portant-te el que has demanat. Hi he anat 4 vegades, i mai m'ha mirat ls ulls, ni m'ha respost a un "hola", un "gràcies" o a un "adéu".
A prop, hi ha tot un seguit de bars. No estan malament del tot, però alguna cosa fa que no m'hi senti còmode. Ah, i evidentment, el pa és horrible.
Avui, però, he decidit provar-ho cap a l'altra banda. N'he provat un que per aspecte exterior no hi hagués entrat mai. No té gens de personalitat. Un cop dins, però, la cosa ha canviat. La mestressa, o potser només cambrera, no ho sé, una dona baixeta, grossa i amb el cabell engominat mirant al cel (!?), m'ha rebut amb un somriure. Punt positiu.

-Un entrepà de pernil i un cafè amb llet, si us plau -dic.
-Amb tomàquet? -em respon.

Sí, m'ha respost en català, cosa no gaire fàcil. Un altre punt positiu. A continuació, m'ha servit l'entrepà i el cafè amb llet. Els dos, boníssims. Per fi, el pa era bo; tenia gust i textura de pa de veritat. I el cafè amb llet, també. No vull dir que també tingués gust i textura de pa de veritat, sinó que també era bo. I m'ha desitjat bon profit.
La resta de punts, se'ls queda la cambrera/mestressa. Un reguitzell de frases d'aquelles que només uns escollits són capaços de dir amb tota naturalitat.

-¿Me cobras?
-4 euros, cielo. Máh barato que en Andorras.

Sí, Andorras, en plural.

-¿Os falta algo? ¿Un café, un cocacola? ¿Unos cigrons estofaos?

Seguidament, ha entrat un avi.

-¡Paco! -crida la cambrera. ¡Que ha venío una rubia de metro oshenta y ojoh azuleh preguntando por ti!
I l'avi li respon:
-¡Vendría a que le pague lo que le debo!

Fantàstic. Hi tornaré. Perquè m'hi he sentit còmode, he esmorzat bé, m'han fet riure, i quan marxava m'han desitjat que passi un bon dia.

divendres, 4 d’abril de 2008

Diu que torna l'Scorsese musical...

Un bon dia, Scorsese va decidir dirigir "The Last Waltz", un documental sobre l'últim concert de The Band. El resultat: el millor documental sobre un concert de la història del cinema (amb permís de Woodstock i l'illa de Wight, és clar). Doncs avui s'estrena "Shine a Light", amb els Rolling Stones com a protagonistes absoluts.
Espero que demostri als seus detractors, ara que està de moda ser-ho, que està en plena forma.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Diu que no es parla amb propietat...

Avui, mentres sopava, he engegat la TV, i m'ha sortit el Telediario de Televisión Española. Alguns considerareu que el que m'ha motivat a fer aquest post és una tonteria que no mereix cap comentari, però a mi m'ha deixat de pedra pel poc rigor demostrat.
Era l'hora dels esports, i la María Escario, ben feliç, ha informat del "maratón más largo y duro del mundo. Un maratón de más de 200 kms."
Un bitllet de 50 euros val per 50 euros, no? Els atletes que corren els 100 metres llisos corren 100 metres, oi que sí? Perquè no dirà: "Hoy, en una prueba de 100 metros lisos más largos que nunca, que han sido 350 metros..." Senyora Escario, una marató és una prova específica. Són 42,195 kms. Per això, els que corren 21,0975 metres fan una mitja marató i no una "marató curta."