dilluns, 29 de desembre de 2008

Diu que tot avança...

Us recomano, si en teniu l'oportunitat, llegir "La contra" d'avui de La Vanguardia.

L'entrevistat en qüestió és un tal Kevin Warwick, un enginyer biomèdic que després d'implantar-se xips al braç i electrodes al cervell, ha aconseguit que el seu pensament controlés una mà robòtica a més de 5.000 kms de distància a través d'internet.
Qüestionat sobre la possibilitat de tenir robots treballant al nostre lloc mentre els controlem des de la platja, per exemple, l'inefable enginyer ha respost que no només això serà possible, sinó que ho farem mentre un altre amic robot ens posa crema.

Conclusió 1:
Digueu-me tiquismiquis, però prefereixo que em posi crema una mà més tova.

Conclusió 2:
Us imagineu estar connectats mentalment a internet? No puc arribar a concebre escoltar constantment el missatge d'error de Windows sempre que es pengi. Passo.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Diu que seguim igual...

Diumenge, 28 de desembre del 2008. Camp Nou. 19 hores.

Sona l'himne de Colòmbia, bon himne, per cert, i els jugadors del combinat nacional colombià el canten com si els hi anés la vida. A continuació, sona "Els segadors", i en Piqué canta. La resta, miren els núvols. És habitual. I trist, també.

dissabte, 27 de desembre de 2008

Diu que s'acaba l'any i vénen els Oscar...

Per ser fidel al que vinc fent des de fa anys, faré un seguiment dels premis més importants del cinema i que més mosquejos em fan agafar. Cada any igual, sí. Però no em puc resistir a fer-hi porres i intentar endevinar què passarà.

Gràcies a la meva feina ja he pogut veure, senceres o a trossos, algunes pel·lícules que fan molta pudor a Oscar; pel·lícules que encara no han arribat aquí en alguns casos, en d'altres sí, però pel·lícules que si s'han estrenat a finals d'any i passen de les dues hores és per una senzilla raó: optar a l'Oscar. És per això que començo a fer-hi voltes, i ja n'hi ha algunes de clares que lluitaran per alguna o altra categoria. Deixant de banda les meves preferències personals, som-hi.


MILLOR PEL·LÍCULA

Hi haurà molt on triar. De moment, entre les més probables, hi ha aquestes:

- The Curious Case of Benjamin Button. Gran director (David Fincher), actors amb tirada (Brad Pitt i Cate Blanchett), bones crítiques i presència a d'altres premis. Ah, i és llarga (152 minuts); condició que sembla sine qua non aquest any.

- The Dark Knight (El caballero oscuro). Ha fet bona caixa i li donaria un toc de comercialitat als premis. A més, el director (Christopher Nolan) té molt bona premsa i ha creat un personatge espectacular: el d'en Joker. I sí, també és llarga (152 minuts).

- Frost / Nixon. Aquesta pot ser una de les favorites. Director horrorós però respectat per l'acadèmia (Ron Howard), fantàstic Frank Langella fent de Nixon, bones crítiques, tema històric, real i proper, i evidentment passa de les dues hores (122 minuts).

- Milk (Mi nombre es Harvey Milk). Un altre tema biogràfic, encapçalat per l'enfant terrible Sean Penn, dirigit per Gus Van Sant i amb bona acollida comercial. Una combinació que li pot donar alguna nominació, tot i que, de moment, dubto que l'Oscar. 128 minuts.

- Revolutionari Road. El nom de Sam Mendes no crec que falti a la llista de nominats. A més, comptar amb una parella supervivent del Titanic (Di Caprio i Winslet) li dóna opcions. És d'època, romàntica, ha agradat i dura dues hores.

- Slumdog Millionaire. Danny Boyle pot treure cap a les nominacions amb aquesta pel·lícula que donaria el toc exòtic que tan agrada als americans. Ha agradat bastant. 120 minuts.

- Wall-e. Li donaria el toc animat. No s'ha de descartar tant per temàtica com per ser un intent de rejovenir els premis.

- The Wrestler. Biopic que ha agradat i està dirigit per un director reputat (Darren Aronofsky) i que recupera una vella glòria (Mickey Rourke). Com els agrada això!

- Changeling. Ha agradat i és de Clint Eastwood. Què més fa falta? Ah, sí, és llarga (141 minuts).

- Gran Torino. Segona de l'Eastwood aquest any. Un Eastwood de la vella escola: no la descarto.

Suposo que pel·lícules com Australia (Baz Luhrman) i Valkiria (Bryan Singer) s'estimbaran, però no es poden descartar mai, aquest tipus de sorpreses. I si no m'equivoco, no ha arribat a temps d'estrenar-se Defiance (Edward Zwick), una pel·lícula que tenia tots els números per treure'n alguna cosa: ambientada a la II Guerra Mundial, jueus, nazis, russos, Daniel Craig, Jamie Bell...


MILLOR DIRECTOR

Els cinc noms sortiran, de ben segur, d'aquesta llista:

David Fincher (The Curious Case of Benjamin Button), Danny Boyle (Slumdog Millionaire), Christopher Nolan (El caballero oscuro), Gus Van Sant (Milk), Darren Aronofsky (The Wrestler), Ron Howard (Milk), Sam Mendes (Revolutionary Road), Joanthan Demme (La boda de Rachel, tot sigui per intentar fer-se els cool) i Steven Soderberg (Che).


MILLOR ACTOR

Hi ha moltes opcions, però es decantarà, segurament, per aquí:

Frank Langella (Milk), Leonardo Di Caprio (Revolutionary Road), Mickey Rourke (The Wrestler), Sean Penn (Milk), Benicio del Toro (Che), Brad Pitt (The Curious Case of Benjamin Button), Dustin Hoffman (Last Chance Harvey), Ralph Fiennes (The Reader) i Richard Jenkins (The Visitor).


MILLOR ACTRIU

De moment és complicat, però ja hi ha uns noms que sobresurten:

Kate Winslet (Revolutionary Road), Anne Hathaway (La boda de Rachel), Angelina Jolie (Changeling), Sally Hawkins (Happy, un cuento sobre la felicidad), Meryl Streep (Doubt), Nicole Kidman (Australia), Cate Blanchett (The Curious Case of Benjamin Button), Emma Thompson (Last Chance Harvey), Melissa Leo (Frozen River), Kristin Scott Thomas (I've Loved You So Long), Drew Barrymore (Grey Gardens).


De la resta de nominacions ja en parlarem. De moment, pels secundaris, voto per en Heath Ledger (El caballero oscuro) i la Taraji P. Henson (The Curious Case of Benjamin Button). La Penélope hi serà, això sí.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Diu que és important...

El món desenvolupat està en crisi, diuen. De moment, per sort, no m'afecta. En el que em gasto més diners, no hi he notat diferència: la gasolina està més barata, i visc de lloguer.

El millor, però és que sembla ser que l'única empresa del món que no ha entrat en crisi és on treballo. Hi ha més feina que mai, treballem nits i diumenges per poder arribar a entregar la feina que se'ns acumula. És un estrés constant. Però ens sentim recompensats: pagues extra, dies de festa per compensar, més diners en nòmina per treballar nocturns i festius, bonus en nòmina segons la facturació, dinars d'empresa amb bon ambient, divertits i molt familiars, lot de Nadal extremadament complert, encara més sorpreses amb forma de recompensa econòmica interessant i inesperada... Però amb el que més es demostra que aquesta empresa no està en crisi és en el fet que, a més, et cridin i et diguin que estan molt satisfets per l'esforç i la feina feta, i que es valora molt la teva presència i implicació. En això sí que no hi ha crisi.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Diu que volen que sàpigues si ets estúpida....

Al facebook, oh gran facebook, hi surten constantment anuncis d'aplicacions molt diverses. M'hi acabo de trobar aquesta:



És, si més no, curiosa tant en l'enunciat com en el contingut.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Diu que ja "tenim" president...

Ara sí. Ja està. Ja s'ha acabat la campanya electoral més llarga (enriu-te'n de les del Barça). He de reconèixer, que tot i les enquestes, jo no acabava de tenir clar que acabés passant. Però sí, Obama ha guanyat, i el món ja veu els EEUU d'una manera diferent.

Per la majoria d'europeus, que som molt cools i guais, la victòria d'Obama és molt més que la victòria del partit Demòcrata; representa un gran pas endavant. Que un negre arribi a la Casa Blanca és més simbòlic que res. De l'esclavitud, al poder. I felicito als americans per haver fet aquest pas. Aquí, que som tan guais, no ho acabo de veure possible, encara. Tenim un president cordobès, sí, però té la mateixa pell que nosaltres.

Desconec si Obama serà un bon president pels EEUU, i de retruc, pel món en general. A nosaltres no ens mana directament, però el seu paper és molt important. El president dels EEUU pot fer que el món sigui un lloc més amable, és així, acceptem-ho. I de la mateixa manera que un negre no és pitjor que els altres per ser negre, tampoc és millor. Per això, li haurem de donar temps, veure cap a on porta el seu país i cap a on el seguim tots plegats. Perquè només el temps dirà si Obama és un president vàlid, tot i que de ben segur que la imatge dels EEUU millorarà, i les relacions internacionals, sobretot amb el Middle East, faran un pas cap a la calma. I d'això, tots ens en beneficiarem. Hi haurà més diàleg i (espero que) menys bombes, els americans cauran millor, les borses pujaran a curt termini (ja veurem què passa a mitjà termini). i al principi tot anirà com una seda. I és que només veient la cara d'esperança de la gent concentrada a Times Square aquesta nit, hom se n'adona de que potser tot canvia una mica. L'únic que desitjo és que tot això segueixi un cop hagi passat la novetat i la bona voluntat de tots els que s'estrenen en càrrecs importants.

Només em pregunto una cosa en relació a tota la gent que sempre ha parlat, sovint malament, "dels americans", així, en general: Si fins ara els americans eren dolents, ara són bons?

divendres, 17 d’octubre de 2008

Diu que en Gasol hi diu la seva...

Sembla ser que el bo d'en Pau Gasol dóna lliçons d'història als americans. Un diari esportiu de Madrid, que comença per M i acaba per ARCA, en publica la notícia. Diu que quan els nordamericans li qüestionen (amb extranyesa, diuen) que perquè hi ha parts d'Espanya que no frueixen amb les victòries de la selecció espanyola, ell respon perles així:

"Es un tema muy sensible que viene de la Guerra Civil y de los problemas de aquel tiempo, pero la situación ha mejorado. Yo me considero catalán, pero también español."

I també...

"Si no se conoce lo que ocurrió es difícil que la gente comprenda en qué ha derivado todo aquello 30 años después."

De la Guerra Civil? D'aquí ve tot el tema? Que recent, no? I suposo que això dels 30 anys ho deu dir per la mort de Franco, perquè no sabia que la Guerra Civil hagués acabat el 1978.

El tio és molt bon jugador de bàsquet, però... ha entès alguna cosa?

De veritat, que tothom pensi com vulgui, però que pensi.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Diu que hi passen coses inversemblants...

Al petit parc/plaça/zona comunitària/lloc per fer-hi botellon al que hi dóna el meu balcó, hi solen passar coses estranyes.

M'hi vaig trobar un mort després de dormir-hi la primera nit, assisteixo a discusions de parelles a altes hores de la matinada, suporto gossos que hi borden també a altes hores de la matinada (potser, per la manera com alguns discuteixen, el que fan és dialogar amb els gossos, no ho sé), m'instrueixo amb grans dissertacions de rodamons borratxos...

Però és que és normal. Com pot no ser un lloc curiós si hi ha això?



Heu vist que hi ha un dispensador de bosses (per cert, completament inútil) pels excrements dels gossos, oi? Veieu que al fons de la foto hi ha una senyal? Endevineu què hi ha? No? Doncs aquí hi teniu una fotografia de més a prop.



Jo diria que significa que hi estan prohibits els gossos. O potser només els gossos horteres?

Diu que és un clàssic...

Es fa molta conya sobre els avis i les obres. Que si porten fins i tot una navalla per tallar la tela que de vegades amaga les obres, que si haurien de donar consell als obrers, que si filosofen sobre el pas de la vida mentre contemplen l'evolució del seu barri, que si això, que si allò.
L'única veritat és que sí, que cada obra té el seu avi.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Diu que ha mort en Paul Newman...

Feia setmanes que sabíem que no li quedava massa temps de vida, i ha estat aquest dissabte quan l'actor nordamericà ha acabat passant a "millor" (?) vida.

M'agradaria deixar aquestes línies en record d'un dels actors que millor va saber compaginar això de ser un sex symbol i ser un actor de primera línia. Sovint és difícil, sobretot ara, que aquesta mena de gent no acabin convertint-se en una caricatura d'ells mateixos. En Paul Newman va aconseguir ser reconegut per la seva valua professional, a més de pel seu atractiu. I això és digne d'admiració.

Un record, doncs, per un home interessant que, a més, sense fer massa rebombori, va mantenir la seva privada com a tal, i va estar compromès amb mil i una causes, com per exemple una fundació per lluitar contra la droga, la creació d'una marca de productes alimentaris els beneficis de la qual anaven destinats a causes benèfiques, campaments d'estiu per nens amb malalties greus, i un gran número d'accions per protegir el medi ambient. Un gran actor. Un tio com cal. DEP.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Diu que ahir era dia de taxis...

Amb les festes de la Mercè humitejades insistentment per una pluja que no feia que els empleats de torn deixessin de regar els carrers (!), sortint de la feina vaig anar cap a la plaça Catalunya, sense paraigües, evidentment. Vaig decidir agafar un taxi. Després de la salutació pertinent, i de donar-li la informació sobre la meva destinació, la conversa va anar així:

- Pue é jodía, la yuvia, eh.
- Sí, sí...
- Y ehtos que vang en moto, qué putada, tío.
- Sí, ya ves.
- Yo tenía una moto, ¿sabes?
- ¡Anda!
- Sí, una pequeñita, de 750. Jejeje. (Quedi clar que això no és "pequeñita", és una màquina brutal.)
- Sí, pequeñita, je.
- Corría y tó, ¿sabes tío? Corrí yo ahí una vé en Monmeló, en lah 24 horas. Y una vé ganamo, tío. Y yo corría el último. Yovía y tó. Pero yo ahí, aguantando. Qué bueno, tío. Estuvimo ahí corriendo tó el rato, tirando de puta madre, ¿sabes?, y yo, esperando, que me tocaba el último, y me subí ahí, ¡pam! le metí caña ahí con la yuvia y tó, y sabes ahí la curva esa, la última antes de la recta final tío, ¿sabes?
- Ahà. (Quina corva?)
- Pues yo ahí iba por detrás del que iba antes que yo (què dius ara!) y ahí en la curva sabes la que te digo, ¿no?
- ...
- Yo ahí, (onomatopeia de moto) y hice como si lo quería adelantá por el esterior, por fuera sabes, y el tío se abrió pa no dejamme pasá, y yo (onomatopeia de moto) lo'ngañé y ñiaaaaaaaa, ¡¡¡¡me metí por dentro, tío!!!! Y ahí en la recta esa, (onomatopeia de moto) apretando con la yuvia tío, y ¡pam!, ¡GANEMOS, TÍO, GANEMOS! Y yo tenía 17 años, sabes, y el tío ese 30. Joder, cómo se quedo el nota, ahí flipando, que me quería matá. Ostia qué caña, colega. Y después hemo corrío otrah veces, ¿sabes? Y una vez...
- Mira, aquí me va bien. ¿Qué te debo, tío?

Un cop a la plaça Catalunya, fent costat a La Banda del Yuyu, que participaven a la semifinal del concurs Sona9, de disfrutar com un nen amb la versió que van fer (amb gaites!) del "It's a Long Way to the Top If You Wanna Rock'n'Roll", de compartir unes birres amb ells pel carrer Tallers, com en els vells temps, i de veure una mica de Sisa&Co. (la part que vaig veure, bastant fluixeta), vaig decidir tornar a casa pel bé de la meva esquena i de la meva son. "Un taxi? Va, un taxi."

Salutacions respectives. Indicació de direcció. Advertència per part del taxista de que la nit de la Mercè és més cara, i que la baixada de bandera són 7'10€. "Te lo digo pa que veas que no te estafo, eh." No és que m'estafi ell, és que m'estafa el sindicat del taxi, en general. Però és igual, tinc ganes d'arribar a casa, i li dic que tiri, i per amenitzar el viatge, posa la ràdio. Sona música.

- Escucha, ¿te gusta esto?
- Què és? (És que no tinc ni idea de què és molta de la cosa que es punxa a la ràdio...)
- Osti, ¿no la conoces? Esta es la que se casó con el Alonso.
- Alonso?
- Sí, el de los coches, joder el Alonso.
- Ah! Yo es que no estoy muy puesto en estas cosas.
- Joder. Bueno, pues es la del Alonso. A mí me gusta. ¿Te gusta a tí?
- Es que no he oído mucho... No sé, aunque yo soy más de otros estilos.
- Joder, pues se tiene que ser abierto, tío. ¿Qué te tira ati?
- No sé, yo soy más clásico... Blues, rock'n'Roll, jazz... No sé, muchos estilos.
- Ah... Bueno, no sé tío. También hay gente que canta mu mal, pero que son poetas tío. Como ese, el de la voz ronca... Cómo es...
- Sabina?
- Sí, el Sabina. Es un poeta.
- Sí, tiene buenas letras, sí. Mira yo vengo de ver a Sisa, que tampoco tiene una gran voz, que digamos.
- ¿Sissa? ¿Y ese quién es?
- Un cantautor galáctico. (Pagaria per tornar enrere en el temps i fer una foto a la cara que va fer)
- Ya. Pues eso, el Sabina, el Alejandro Sanz... tampoco tiene mu buena voz, pero es un poeta. Hay muchos, yo qué se, el Barrio también, el Bisbal, aunque a él se lo hacen.
- Ahà.

Mentrestant, comença a sonar el "Killing me softly", de la Roberta Flack.

- ¿Te mola esta?
- Sí, nostamal.
- Joder, ¿qué dice? "Sitin mai laif", ¿qué quiere decir?
- Sitin mai laif? (suposo que volia dir "Singing my life"). Pues "sentándose mi vida" (jur jur).
- Joder, qué letras. ¿Y esto? (Just quan diu "Killing me softly with his song")
- "Matándome suavemente con su canción."
- Buah, tío. ¿Y cómo sabes tanto inglés?
- (Obviant la meva vida personal...) Estudiándolo, hablándolo...
- Joder... Ya ves. Osti, mira, con la moto, tó mojao...
- (Ah! No, més motos no!) DÉJAME AHÍ, EN ESOS PISOS.
- ¡Osti! ¡Los pisos de los ricos! Joder tío, piso nuevo...
- Sí, sí, de los ricos... (???)
- Un placer la charla, eh.
- Igualmente! Apa, déu!

dimarts, 16 de setembre de 2008

Diu que em solidaritzo...

Des d'ara i aquí, tot el meu suport per les dones, que tradicionalment s'han queixat que no troben les claus al bolso. Des de que vaig pujar al carro de la moda dels bolsos masculins (ara en diem masculins, potser d'aquí 30 anys simplement se'n riuran dels que en portàvem), que la meva paciència va en declivi a l'hora de buscar i, santa innocència, intentar trobar les claus.

Diu que ha mort en Richard Wright...

Teclista i fundador de Pink Floyd. Un geni. En trobareu un record més extens al Racó de les impressions i la memòria.

dijous, 11 de setembre de 2008

Diu que avui és 11 de setembre...

...i que molts ajuntaments, entre ells el de Girona, han decidit penjar l'estelada a llocs cèntrics de les respectives ciutats.

Tranquils, que a les dotxe de la nit, com a molt tard, les despenjaran.

Diu que avui també toca un record...

Per la tieta Carmen, que ahir ens va deixar. Tant de bo, siguis on siguis, milloris la qualitat de vida que has tingut aquests darrers anys. Aquí has deixat una família, i el teu record serà present per sempre. DEP.

Diu que avui toca una proposta...

Apreciats Srs. del Carrefour:

     Si us plau, poseu semàfors al vostre supermercat. Portar el carro de la compra pels vostres passadissos és suicida. Gràcies.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Diu que acabarem quecs...

Segons un estudi anglès, i que curiosament recull la publicació d'humor El Mundo, el bilingüsime pot provocar tartamudeig. Suposo que per això els anglesos no parlen cap altre idioma, per no tartamudejar.
Vas pel carrer, a Barcelona, i hi ha molta gent que quequeja, és veritat. També és veritat que n'hi ha molts que no ho fan. Endevineu qui?

Pobres nens, a sobre d'aprendre en català, tartamuts.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Diu que s'ha publicat un estudi que relaciona el caràcter i la música...

L'estudi, dut a terme per un professor de psicologia d'una universitat d'Edimburg, se centra en relacionar els estils músicals amb el caràcter dels seus incondicionals, i diu el següent:

  • Música clàssica: els seus seguidors són tendres, creatius, se senten a gust i tenen una gran opinió d'ells mateixos.
  • Heavy metal: com els de la clàssica, són tendres, creatius i se senten a gust i, a més, comparteixen amor per la magnificiència, són delicats i els falta confiança en ells mateixos. En gran part, valoren més que ningú la música clàssica.
  • Country: són treballadors.
  • Rap: sociables.
  • Pop: no són creatius.
  • Funk: fluixos.
  • Jazz: creatius, amb gran esperit d'innovació, i tenen una gran autoestima.
  • Dance: extrovertits.
  • Indie: no tenen autoestima i són poc afables.
  • Soul: creatius, oberts, gentils i tenen gran autoestima.

Quan ho comentaven a Catalunya Ràdio, i mencionaven el heavy metal, de fons sonava AC/DC. QUINA MANIA! Que AC/DC no es heavy metal! Si ho fos, què seria Iron Maiden o els primers discs de Metallica, per exemple? Per què sempre que es parla de heavy metal han de sortir grups rockeros com AC/DC o Led Zeppelin?

Doncs bé, si tenim en compte els meus gustos, i fent cas a Catalunya Ràdio agafant AC/DC com a heavy metal (sacrilegi), he de dir que sóc tendre, creatiu, em sento a gust, tinc i no tinc bona opinió de mi mateix (?), però tinc gran autoestima i esperit d'innovació, sóc obert, fluix i gentil, i estimo la magnificiència. Però no sóc sociable, extrovertit ni treballador. Vaja.

I vosaltres?

divendres, 5 de setembre de 2008

Diu que torna en Bassas...

...com a corresponsal de TV3 a Washington. Pas previ a fer-lo cap d'informatius, o director o director general de Televisió de Catalunya, S.A.? Pot ser, però abans, el Govern haurà de canviar de color.
A mi, personalment, m'agradaria que en Bassas arribés a ocupar un d'aquests càrrecs. Potser així TV3 recuperaria una mica de tot el que ha perdut els darrers anys.

Diu que estem saturats...

Sí, a la feina. La setmana que ve em tocarà quedar-me treballant, com a mínim, fins les 12 de la nit.
La culpa, d'en Woody Allen i la "Vicky, Cristina, Barcelona", d'en De Niro i l'Al Pacino de "Righteous Kill" ("Asesinato justo"), de la "Tristana" de Buñuel, d'en Portabella i la interminable "El silenci abans de Bach", de l'Antonio del Real i la seva "La conjura de El Escorial", de...

Help. Això no és vida.

divendres, 29 d’agost de 2008

Diu que he quedat trastornat...

Voltava per un centre comercial en busca d'un televisor, quan he passat per davant de la secció de DVDs. He mirat de reüll, i m'ha cridat l'atenció un DVD, ja que m'ha semblat veure el meu ídol, el mestre dels mestres, l'enorme Humphrey Bogart a la portada. M'he aturat, m'hi he apropat, i he vist que no era en Humphrey; era en Paco Martínez Soria, i la pel·lícula, Abuelo Made in Spain.
És una història absolutament verídica. Difícilment tornaré a ser el mateix.

dilluns, 25 d’agost de 2008

Diu que és una mala celebració...

El post 200 el dedicaré al decés d'un dels grans productors musicals. Ha mort Jerry Wexler, un d'aquells grans "desconeguts" que ha fet més que la majoria per la música. L'home, productor de professió i una de les ànimes de la mítica Atlantic Records dels anys 50, va treballar per músics tan diferents entre sí com Led Zeppelin, Aretha Franklin, Dire Straits, Ray Charles, Bob Dylan, Wilson Picket o Percy Sledge, els quals deuen gran part del seu èxit al gran Wexler.

Va ser l'inventor de l'etiqueta Rhythm&Blues, va ajudar, sense fer grans escarafalls, a l'evolució de la música produïnt temes com Communiqué de Dire Straits, When a man loves a woman de Percy Sledge, Slow train coming, de Bob Dylan o I never loved a man the way I love you, de l'Aretha Franklin.

Diu que ja s'ha acabat, ara sí...

Avui torna la "normalitat". A la feina ja hi serà tothom, i això porta irremeiablement a sentir que les vacances s'han acabat definitivament. L'ambient habitual de feina i rutina torna amenaçant...

dimecres, 20 d’agost de 2008

Diu que ens respecta...

El futbolista Sergio González ha fet unes declaracions espectaculars. El jugador català del Deportivo de la Coruña ha dit, després de preguntar-li com portava el gallec, que "no lo hablo ni lo voy a hablar, porque soy catalán, me siento catalán, y nunca he hablado en catalán. Si ahora hablase gallego, sería una falta de respeto."

Gràcies, Sergio, per respectar-nos. Quin detall.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Diu que durant l'agost hi ha titulars històrics...

Obro el diari, i em trobo aquesta notícia:

El passat assetja l'exmiss que va clonar un gos i va violar un mormó
Joyce McKinney va tramar un robatori per pagar una pròtesi per al seu cavall de tres potes


Simplement genial.

Diu que, ciutadans de la blogosfera, ja sóc aquí...


Sí, quin trauma. S'han acabat les vacances i torna la bogeria habitual. Que Déu, Allah, la Mare Terra o John Cleese ens agafi confessats. Holanda ha triomfat, hi hem deixat la nostra empremta, ella ha deixat la seva en nosaltres, i ara això ja és record en forma de fotos, vídeos i memòria.
Amsterdam: bonica, aigua, gent molt alta, tranvies, bicis i vicis.
Holanda en general: bonica, aigua, gent molt alta, molins, tulipes, formatge, esclops, trens puntuals i verd, molt verd.

Me'n torno davant d'un ordinador a posar subtítols i a barallar-me amb clients. Seguim com sempre!

diumenge, 10 d’agost de 2008

Diu que marxo uns dies...

Marxo cap a Amsterdam. Uns dies de desconnexió de tot plegat m'aniran de perles, és el que necessito! Així doncs, bones vacances a aquells que les tingueu, i paciència als que no. Ens llegim a la tornada!

dijous, 7 d’agost de 2008

Diu que és molt divertit...

Sé que molts ja ho feu, però aquells que encara no heu descobert aquest passatemps, si us plau, feu-ho ja!

Entreu al diari Marca, i llegiu els comentaris que la gent fa de les notícies. N'hi ha que em fan plorar de riure, de veritat! La part trista és que es demostra que l'analfabetisme és un problema en aquest país.

UN EXEMPLE

És un dels millors que he vist en molt de temps.

NACIONALISTAS NEONAZIS

Usuario: marques1967 Fecha: 08/08/2008 18:49

Para mí, en lo que están cayendo los nacionalistas catalanes y vascos en numerosos casos en el Neonazismo del siglo XXI. Igual que los nazis marcaban las tiendas de los judíos, los nacionalistas multan a los que pongan sus rótulos en español, masacran a la gente que se siente española sin dejar de ser catalanes o vascos, etc. Lo que hace falta es que haya libertad en esos territorios y que se dejen de pamplinas.



UN ALTRE EXEMPLE

A la notícia que explica que aquesta matinada el Barça ha guanyat 2-6 als New York Red Bulls, hi ha, per exemple, el següent comentari:

wooooooooooooooooow que bien se los da a los de la butifarra metida en la boca, ganar a las pandillas de yankees... luego vendran al Bernabeu y se llevaran 5 y con compasion de no meterles 10. Viva España

Magnífica la ràbia que demostra en un escrit tan concís, és digne de gran escriptor. També demostra que no fa falta fer servir accents per fer-se entendre: economització del llenguatge. Només utilitza tres majúscules, claríssimament per donar importància a les paraules clau de l'escrit: Bernabeu, Viva, España. Per no parlar del "loísmo", una afició típicament castissa, "como tiene que ser". I la llàstima és que no hagi començat el comentari amb el cèlebre "Haber...", que és un clàssic en els comentaris del Marca, i que serveix per introduir el que ha de ser una lliçó de mestre; un "Haber" que se suposa que és una contracció d"A ver...", i que sol anar seguit de "es ke no os enterais de una pvta mi-erda" (perquè no es pot escriure ni "puta" ni "mierda") o "ke os kede klaro catalufos".

Habeure, si us keda klar.

Un afegitó... Aniré enganxant comentaris de l'estil a mida que els vagi llegint. Apa, a riure (o plorar)!

Sobre el "cas Messi":

Usuario:
f.alonso.1º
Fecha:
07/08/2008 10:43

pero tanto cuesta respetar las ilusiones de un jugador?. no ven que eso puede enturbiar las relaciones futuras con los directivos?. aunque bueno, los directivos solo saben ver lo que es bueno para la lengua catalana y para la política del club en cataluÑa. me molesta mucho esa directiva, y soy catalán. VIVA ESPAÑA!!!!. un saludo.

Usuario:
joselon1
Fecha:
06/08/2008 01:41

Pues yo soy un andaluz que vive en el estranjero, y tambien del Barsa, VIVA el barsa, VIVA Andalucia y VIVA España, aunque la de verguenza que se pasa cada vez que sale el payaso de Laporta con su politiqueo y pamplinas catalinas, bastante dificil de explicar a la gente de fuera, que dentro de un pais yan pequeño haya tanto idiota separatista que no crea en su tierra, y se ciña a su granja de agarraos...


I perquè no sigui dit, un madridista amb dos dits de front:

Usuario:
merengue para siempre
Fecha:
07/08/2008 16:42

De acuerdo con chuchisoria, y dejad de insultar que esto parece más un zoo que un foro deportivo.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Diu que sento vergonya aliena...

Algú ha vist mai "Vacances pagades", el programa de tarda que fan a TV3?
Déu meu, sento vergonya aliena.

On vas, TV3? On vas, Catalunya Ràdio? Què està passant? Són preguntes que no esperen resposta; està clar, què passa. Oi, tripartit?

dimarts, 5 d’agost de 2008

Diu que hauria de ser denunciable...

Us prometo que no ho solo fer. Es més, no ho faig mai.

Arribant de fer unes compres pel centre de Barcelona el dia més calurós de l'any, m'he deixat caure al sofà i he engegat la TV. M'ha aparegut Antena 3, per la simple raó que era l'últim canal que havia vist (els Simpsons, evidentment). El programa que m'ha aparegut és "Diario de verano", el succedani estiuenc del "Diario de Patricia". Mare de Déu...

El tema del dia era quelcom semblant a "Quiero conocerte". Els protagonistes: algú que havia conegut algú altre d'un altre continent per internet i que s'havien casat per poders sense haver-se vist mai, algú que s'havia fet amic de la seva tiradora de cartes telefònica, i perles similars. La bomba, però ha estat un home que es presentava al programa per conèixer la dona de la que s'havia enamorat i per la que, públicament, davant de milions d'espectadors, abandonava la seva senyora esposa. Ho tenia decidit. S'havia enamorat d'una dona uns quants anys més jove que ell, i que coneixia només a través de missatges i trucades telefòniques. Ella li havia fet arribar una foto (una foto que han mostrat en directe), i l'home n'estava completament enamorat. Ella era una noia jove, rosseta, de bon veure. Ell, no. Ell era un home d'uns cinquanta-i-tants anys, calb, poc agraciat, amb una economia precària, amb sobrepès i, pel que es veia, no massa brillant. Però ell no es feia enrere. S'havia enamorat, ho feia públic, volia abandonar la dona (ara ja no deu poder fer marxa enrere), i volia conèixer la princesa del seu cor; per això anava al "Diario de verano", perquè allà fan que es compleixin els teus somnis.

Però... "¿Cómo la conociste?", li pregunta la presentadora. Segons el nostre protagonista, un dia va rebre un sms des d'un número estrany (7180, crec recordar), que li deia alguna cosa semblant a "Ana quiere conocerte". Ell va respondre al missatge, i des d'aquell moment va començar una relació a través de missatges i trucades que l'ha portat de corcoll. Ell estava convençut que ella l'estimava, perquè segons afirmava, ella li havia dit de què treballava, li havia explicat problemes a la feina, i li havia dit com era la seva família (sic). "¿Y no os habéis podido ver nunca?", insistia la presentadora. I ell, lamentava que no, que mai havien pogut perquè sempre que volien veure's, coincidia que ella havia de treballar fins tard.

Després de treure suc i vendre morbo, la presentadora, una mica tocada per la feblesa intel·lectual del convidat, li ha preguntat si sabia que, de vegades, aquesta gent menteix, i que és simplement un negoci. Ell ha dit que no devia ser el cas, perquè, repetint, "eya ma disho de que trabaja, y ma contao como es su familia mas o menos". Ah, i que no era problema que tingués una factura telefònica de 4.000€, perquè la podria pagar a plaços, segurament.

I no, al final no li han portat l'estimada, perquè l'estimada no existeix, tot és una gran mentida, i l'home ha estat víctima d'una estafa. La meva pregunta ara, és si és legal, això. L'home, pel que he notat, no és massa brillant, i una empresa se n'ha aprofitat. L'ha arruinat i ha desfet un matrimoni. Se'ls pot denunciar a aquests desgraciats?

Això sí, ell s'ha despedit amb un: "Ana, si mestás viendo, yámame."

dimecres, 30 de juliol de 2008

Diu que han sancionat la BBC...

Els han clavat més de 500.000 euros de multa per estafa en alguns d'aquests concursos telefònics que estan tan de moda, últimament. Encara no han vist que aquí poden fer l'agost amb multes similars?

dimecres, 23 de juliol de 2008

Diu que deuen estar desesperats...

La crisi del sector immobiliari dóna per molt. Els promotors estan desesperats per vendre, i això ja s'està notant en descens dels preus i, sobretot, en ofertes. Per la compra d'un habitatge en promoció, et pots trobar tot tipus d'ofertes: des de plaça d'aparcament, fins a aventatges a l'hora d'hipotecar-se, passant per molts altres temes. Els promotors d'aquesta urbanització, però, estan més que desesperats. No havia vist mai una oferta similar:













He trobat aquesta fotografia a La Vanguardia, i la signa en Pep Soldevila.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Diu que hi ha anuncis que em fan ràbia...

Alguns em fan ràbia per la seva poca credibilitat, altres perquè tenen una música irritant, altres perquè tenen un missatge absurd, altres perquè sí.

Aquest blog està pensat perquè tothom hi digui la seva, però aquesta entrada està destinada especialment a això. Seguint amb la tendència del dia, que veig que porto uns quants posts negatius, us emplaço a que augmenteu la llista!

EL DE L'ESTIU DE TV3:
     Quina cançó més irritant i més llarga! No puc amb ella!

EL DE VODAFONE:
     Aquell que, seguint la tonada de l'abeja Maya, diu així, fa així, fa: "En un país multicolor, había una tarifa multicolor...". Sí, rima.

EL DE L'HIPERCOR:
     Que diu:
          -Pa, carn, peix, fruita...
          -Si som el que mengem, quin hipermercat ets tu?

     ?

EL D'SPECIAL K*:
     Diu així:
          Estudis demostren que les dones que esmorzen amb Special K, pesen menys que les que no esmorzen.

*Actualització a 25 de juliol del 2008: Ara ja no és que pesin menys que les que no esmorzen. Ara pesen menys que les que "sólo toman un café".

EL DE L'ONCE:
     El que diu:
          "Que heavy!". Buf, quins nervis quan el sento a la ràdio. I, a més, sona el Final Countdown d'Europe! Ah! Que heavy!!! Encara sort que no van triar AC/DC, segons molts, i és una creença absolutament falsa, icones del heavy metal... Ai, si Muddy Waters aixequés el cap...

EL DE CILLIT BANG:
     "¡Y la suciedad se va en un bang!". D'acord, sí, és una estratègia de màrqueting, però fa ràbia. I també rima, sí.

TOTS ELS DE NEOPIJOS I REFRESCOS (COCA-COLA, TRINA...):
     Salten, canten i ballen pel carrer i per la platja. Brrrrrr...

Diu que ens estem tornant bojos...

Sense que serveixi de precedent, diré que, per una vegada, estic totalment d'acord amb l'Arnold Swarzenegger. El Governador de Califòrnia ha sortit al pas d'aquesta bogeria que és el fet d'intentar prohibir que es fumi a les pel·lícules.

Es pot ser defensor o detractor del tabac, aquí no hi entro, però pretendre que a la gran pantalla no es fumi perquè pot incitar a començar a tenir aquest hàbit poc saludable, ho trobo una absoluta tonteria. En molts temes, ja fa temps que estem arribant a uns límits d'hipocresia MANIFIESTAment ridículs (i ridícules).

Si mai arriben a prohibir fumar a les pel·lícules, proposo també que prohibeixin que al cinema hi apareixi el següent:

  • Les armes
  • Les drogues
  • Les guerres
  • L'adulteri
  • La violència
  • Els crims
  • Les paraules malsonants
  • El menjar poc saludable
  • Les màfies
  • El bròquil i les bledes
  • La Céline Dion
  • Les pel·lícules de Ron Howard
  • El català

I, com que de la mateixa manera poden influir en comportaments poc adequats a la vida real, prohibiria també:

  • Les curses de motos
  • La F1
  • La boxa
  • La lluita lliure
  • El taekwondo
  • El karate
  • El "Pressing Catch"
  • Els polítics

Diu que ja s'han publicat les balances fiscals...

Que sí, que sí, que tenim dèficit. Cap sorpresa.
M'he llegit el document oficial, i només m'ha impactat una cosa, que segurament serà una tonteria, com sembla ser que són totes les nostres demandes, però m'ha impactat, què voleu que us digui...

En el document que ha fet públic el Ministerio, apareixen els noms de totes les Comunitats, i s'hi llegeix el següent: Illes Balears, Comunitat Valenciana i... Cataluña.
Sí, és una xorrada, però... per què?

dilluns, 14 de juliol de 2008

Diu que el "Manifiesto" m'ha fet veure la llum...

Des de fa uns dies vesteixo de negre. El "Manifiesto para la lengua común" al que s'hi estan adherint tot tipus d'intel·lectuals del nivell de Luis Aragonés, Iker Casillas, Perico Delgado i Pau Gasol, m'ha fet obrir els ulls i m'ha fet estar un estat de dol permanent pel castellà, un idioma en perill d'extinció.

Carta oberta a la llengua castellana:

Castellà,

  • Em sap greu que estiguis en perill a Catalunya, casa teva.
  • Em sap greu que tinguis tan poca difusió aquí.
  • Em sap greu que hagis de veure't discriminat en aquesta regió del nordest d'Espanya.
  • Em sap greu que hi hagi alguna sala de cinema on es projectin pel·lícules en català.
  • Em sap greu que una vegada a l'any hi hagi alguna sala de cinema que subtituli en català.
  • Em sap greu que a Catalunya només es puguin sintonitzar desenes de canals de televisió en castellà.
  • Em sap greu que a Catalunya només es puguin sintonitzar desenes d'emisores de ràdio en castellà.
  • Em sap greu que als quioscos hi hagi la barbaritat de 2 diaris en català (més els locals), i que només tota la resta siguin en castellà.
  • Em sap greu que s'escolaritzi en català. Que tothom conegui a la perfecció el castellà no és suficient.
  • Em sap greu que sigui impossible entrar a un bar qualsevol i demanar un "café con leche" sense que et responguin: "Com?", o: "Un cafè amb llet?". Era així, no?
  • Em sap greu que, segurament per molestar-te, 7 milions de persones s'entestin a parlar un altre idioma. Perdó, potser és la meitat.
  • Em sap greu que quan algú utilitza el castellà a Catalunya, hagi de sentir-se perseguit, insultat i defrenestat.
  • Em sap greu haver escrit això en català.
Per tot això, castellà, necessites un "Manifiesto". Estàs en perill, i t'hem de defensar.
Descansa en pau, castellà. Atentament,

Un català insolidari.

dijous, 3 de juliol de 2008

Diu que els motors canvien...

He llegit una notícia que diu que el cotxe del príncep Carles d'Anglaterra funciona amb derivats del vi i del formatge enlloc de gasolina. El príncep britànic porta un Aston Martin, com en James Bond, i gràcies a aquest curiós combustible, emet menys CO2.
També diuen que els gasos del cotxe no fan olor a vi ni a formatge, sinó a vodka.

A veure... si el tio és príncep, condueix el cotxe d'en 007, i li posa derivats del vi i el formatge perquè funcioni, l'olor de vodka deurà venir de dins del cotxe, no dels gasos d'escapament! O com a molt, dels "gasos d'escapament" del propi príncep. Santa Innocència...

dimecres, 2 de juliol de 2008

Diu que potser s'ho haurien de fer mirar...

La Judit Mascó és un referent del món de la moda, una catalana internacional, guapa, simpàtica i riallera. Ara presenta un programa a TV3 sobre els 25 anys de la cadena. La pregunta, però, és si no li passen el corrector abans de cada programa, perquè la bona dona oblida que el català del carrer no és sempre el correcte. Algunes de les seves perles (les que recordo, perquè ha estat un "no parar"):

- Esculleix una opció: D'esculleixre
- Dos respostes: Un clàssic
- Centrem-se: Potser s'hauria d'escriure "centrem-ze"
- Dóna-li al polsador: Què li he de donar? O a qui?
- Sitxes: Sí, "Sitges" pronunciat amb [e] (e tancada), com Balmes, Blanes, etc...

dimarts, 1 de juliol de 2008

Diu que un home mata el seu pare i es menja els ronyons i el cor cuinats a la Provençal...

Quin salvatge. Animal! Tothom sap que els ronyons queden millor al Xerès!

divendres, 27 de juny de 2008

Diu que, per mi, que juguin cada dia...


26 de juny del 2008 - Rússia-Espanya (semifinals de l'Eurocopa de futbol)

Hora: 21.05
Lloc: L'Hospitalet de Llobregat
Situació: Cap quillo al carrer

Hora: 21.20
Lloc: Metro
Situació: Cap quillo al metro

Hora: 22.00
Lloc: Barcelona
Situació: Cap quillo al carrer

Conclusió: Quina calma, i que segur que passeges. Per mi, que es jugui una Eurocopa i un Mundial al mes. El Mundial es podria anar jugant al matí, i l'Eurocopa a la tarda. I que Espanya arribi sempre a la final (però que no guanyin, per evitar celebracions que no et deixen dormir).

dimecres, 25 de juny de 2008

Diu que EL BAR segueix fent de les seves...

Quart post sobre EL BAR (post #1, post #2, post #3).

En aquesta ocasió, i deixant de banda les idees político-esportivo-nacionals, que queda clar que no comparteixo, m'ha fet gràcia això:















Han penjat un ninot vestit amb la samarreta de la selecció russa de futbol per fer-li vudú i que perdin demà contra la selecció espanyola. 

Diu que odio Sant Joan...

Aquest post està escrit des de les entranyes, i no té cap altre pretensió que deixar ben clar que no suporto Sant Joan. Ni la nit més màgica de l'any, ni tonteries. És una pallissa, un horror tot el que representa aquesta nit. És impossible dormir, evidentment, però és que a més, porten 3 setmanes martiritzant-me (a mi i a a la majoria de gent), amb petards a totes hores. Que casa meva doni a una placeta està molt bé la resta de l'any, però les setmanes anteriors i posteriors a Sant Joan, és un infern. Per què s'han de passar tirant petards des de les 5 de la tarda cada dia? Quin dret té aquesta gent, a quarts d'onze de la nit d'un dimecres qualsevol, a passar l'estona molestant?

Durant la revetlla, passi; està socialment acceptat. Però la resta de mes, deixeu-me tranquil, si us plau.

dijous, 19 de juny de 2008

Diu que és com un rellotge...

No, no em refereixo a ningú que esmorzi All-Bran de Kellog's. Em refereixo a un avi que em creuo cada matí quan vaig a la feina per entrar a les 7.

Al costat de la feina, hi ha 3 punts de referència: un semàfor per creuar la Gran Via, un pont per creuar la Ronda del Mig, i un fanal. Si quan vaig cap a la feina, l'avi en qüestió està creuant la Gran Via, movent els braços i fent una espècie de footing, vaig bé de temps. Si el veig davant de la farola, picant rítmicament el metall amb les mans (gran manera de despertar els veïns), vaig raonablement tard. Ara, si me'l trobo agafat a la barana de dalt del pont fent estiraments, val més que m'afanyi si no em vull trobar el missatger de torn esperant amb cara de mala llet a la porta de la feina.

Qui necessita rellotge? Beneita (vull dir, beneïda) rutina!

dimarts, 17 de juny de 2008

Diu que la UE no prohibirà que les operadores telefòniques facin pagar quan reps una trucada...

Ahà, però llavors s'haurà de prohibir el telemàrqueting, no?

Us imagineu pagar quan rebeu una trucada de Telefónica, Jazztel, Yacom, Vodafone, Gas Natural, Orange, etc.? Quina gràcia, no?

dilluns, 16 de juny de 2008

Diu que has d'anar a petar al lloc adequat, si no...

Fa un parell de mesos, el desguàs de la pica de la cuina va començar a perdre aigua. Ho vaig arreglar com ho arreglem els que no en tenim ni idea: a pedaços. Fa un mes, el desguàs va dir prou, i va caure a peces. Com que aquell capítol de Bricomanía me'l vaig perdre, vaig anar a una botiga d'aquestes que arreglen temes d'aigua, llum i gas. Una noia, engaxada a l'ordinador i fumant a la botiga (no es podia, no?), m'atén.

- Hola, necessito que m'arregleu el desguàs de la pica, que el tinc penjant.
(TITUUUT: alerta del messenger)
- Mmm... uhmmm... va a ser complicao ahora mismo (TITUUUT: el messenger segueix demanant atenció). Tengo al chico en una obra, (TITUUUT, TITUUUUT: coi fes-li cas al messenger, que ja m'espero) y hasta dentro de un par de días, na de ná.
- OK, cap problema. Puc esperar un parell de dies. (Li dono les meves dades) Adéu.
- Adiós (TITUUUUT)

Passada una setmana i mitja, m'hi vaig tornar a presentar.

- Hola, és que porto ja més d'una setmana (TITUUUUT) fregant els plats a la banyera, i no m'heu dit res...
- Claro (TITUUUUUT), es que no hemos podío.
- Ah. Però podreu? (TITUUUUT)
- Sí, claro que sí (UN, DOS, LOS MICRÓFONOS, OLÉ, LOS MICRÓFONOS: Li sona el mòbil).
- D'acord, doncs espero la trucada. Adéu (TITUUUUT).

Quan feia ja una setmana d'aquesta segona visita, rebo una trucada a primera hora de la tarda.

- Hola. Soy Cristina, que hoy pueden pasar a arreglarte el sifón de la cocina.
- Hoy? OK, però haurà de ser a partir de les 8 de la tarda, perquè estic (TITUUUUUT) treballant.
- Buah, pues va a ser que no, porque a esa hora el chico ya se ha ido pa casa.
- Doncs crec que la cosa està complicada.
- Pues déjale las llaves (TITUUUUT, TITUUUUT) a alguien.
- Sí, però per organitzar-ho em cal temps, no tinc la gent a la meva disposició.
- Oh, ya, pero es que si no, el chico ya no va a poder.
- Ja m'ho miraré. Adéu.

Duia tres setmanes sense poder fregar els plats còmodament, quan per un canvi de torn, disposo de les tardes lliures durant dues setmanes. "Ara és la meva", penso. Hi vaig.

- OK, oblido que fa 3 setmanes que espero, però és que necessito que vingueu i ara tinc les tardes lliures durant (TITUUUT) uns dies (TITUUUT).
- Vale, me lo (TITUUUUUT. UN, DOS, LOS MICRÓFONOS. TITUUUUUT. TITUUUUUT) apunto.
- Sí, apunta-ho, però si us plau, veniu.
- Que sí, que sí (TRRIIIIIIIIIIIT: missatge al mòbil).
- A(TITUUUUUT)déu.

Avui ha fet un mes de la meva primera visita a la botiga. Hi he tornat, a donar un ultimàtum (que se li'n refot, evidentment).

- Hol...
- Sí, el sifón, ¿no?
- Ahà (TITUUUUUT). Que se m'acaben les tardes lliures, i si "el chico" no ve demà, me'n vaig a un altre lloc (TRIIIIIIIIT: mira el sms, i... el respon!), perquè m'esteu prenent el pèl.
- (UN, DOS, LOS MICRÓFONOS, OLÉ, LOS MICRÓFONOS) Pues qué quieres que haga.
- Doncs res. A(TITUUUUUUT)pa, ad(TRIIIIIIIIIT)éu.
- TITUUUUT.

He inspeccionat el carrer del costat de casa meva. Afortunadament, he vist una altra botiga d'aquestes. No hi ha ningú, però hi ha un cartell a la porta amb el telèfon mòbil del "chico" de torn. Truco.

- Hola, bona tarda. És que el desguàs... (bla, bla, bla).
- Ajá... ¿Y le corre prisa?
- Bueno, sí, relativa.
- ¿Dónde vive?
- ... (bla, bla, bla).
- Pues, a ver... está complicao... Déjame acabar una reparación que estoy haciendo, paso por la tienda, y me vengo.
- OK, gràcies!

12 minuts més tard, truquen a l'intèrfon. És ell, el lampista, un home gran amb cara simpàtica i bigoti. I m'ho ha arreglat. No sense que jo passés vergonya durant uns instants... "Pásame un cubito, por favor", em diu. I jo he obert el congelador i li he passat els glaçons. Per la seva cara, he entès que el que volia era un "cubo" petit.

dissabte, 14 de juny de 2008

Diu que fa olor a ranci...

Veig la TV. Anuncis. Concretament, un anunci d'un SEAT. I quina és l'oferta? Doncs que et pots estalviar "500.000 pesetas". Ranci.

dimecres, 11 de juny de 2008

Diu que a a irrespectats, pocs ens guanyen...

A la feina ens ha arribat una pel·lícula per subtitular, una pel·lícula d'una de les majors de Hollywood. De moment, fan una tirada per a tot Espanya de 7 còpies subtitulades en castellà, i, atenció, una en català. Això és una novetat, perquè no sol ser habitual que se subtitulin pel·lícules destinades al cinema en català. Fins aquí, fantàstic.

Fent la meva feina, he descobert que les còpies ens han arribat en molt mal estat: brutes, ratllades, tallades, etc... Un cop ens hem queixat al client (la major nordamericana), la seva resposta ha estat la següent:

"Bueno, pues subtitulen en catalán la que esté peor."

A sobre que el subtitulat (igual que el doblatge) en català el paguem els catalans, i que la major de torn ho haurà cobrat com si subtitulessin una còpia nova, aprofiten una pel·lícula usada, ja projectada i en mal estat per fer-ho en català i així, a sobre, sortir-hi guanyant. El pitjor, però, és la falta de respecte que han mostrat.

dimarts, 10 de juny de 2008

Diu que L'Hospitalet té sorpreses...

Sóc a casa, amb el finestral obert, i sembla ser que Espanya ha guanyat contra Rússia. Ho endevino per algun crit que sento, llunyà, celebrant "la victoria de la roja". Poc després, però, més crits. Més que crits, càntics que diuen així:

"Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena, endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba. Bon cop de falç! Bon cop de falç defensors de la terra!"

I no s'acaba aquí, perquè l'anònim cantant, acompanyat per algun patriota més, ha seguit amb la seva croada particular fins que a "Els Segadors" ja no li quedava lletra. L'H is different!

Diu que de maleducats n'hi ha a per tot...

I també hi ha superherois que vetllen pel nostre benestar. Avui m'he trobat això, a l'ascensor:

dilluns, 9 de juny de 2008

Diu que detenen una dona per deixar conduir al seu nadó...

La dona anava absolutament beguda, i va deixar conduir al seu fill d'un any. Això sí, li indicava el camí.

Però no havíem quedat que no es pot conduir begut?

dimecres, 4 de juny de 2008

Diu que això no m'ho poden fer...

A quarts d'onze del matí, he passat pel BAR (post 1 i post 2). M'hi he trobat això:



Anunciaven un tancament d'un parell d'hores. Llàstima. A les vuit del vespre, hi he tornat a passar, i la cosa estava així:



9 hores més tard, SEGUIA TANCAT! No! Espero que demà tinguin obert, pel meu bé i pel de tants clients que esperem començar els dies amb una mica de bon rotllo.

dimarts, 3 de juny de 2008

Diu que avui és Sant Tornem-hi...

- La Hillary Clinton abandonarà la seva ambició de ser la primera Presidenta dels EUA.
- En Laporta s'enfronta a una moció de censura.
- El transvasament/minitransvasament/cessió d'aigua de l'Ebre finalment no es farà.
- Avui fa 84 anys que va morir Franz Kafka.
- La feina m'està estressant.

Però a mi, el que em preocupa ara mateix, és això:



Un altre cop, la grua aparcada sobre la vorera. A ells sí que els val, l'excusa aquella de... "però si és només un moment"? Sento la repetició, però penso penjar una foto nova cada cop que em trobi la grua que retira els cotxes mal aparcats, aparcada sobre la vorera.

Diu que ha mort l'home de la guitarra rectangular...

Ha mort Bo Diddley, un dels iniciadors del rock'n'roll. El Mississipenc va ser un dels pioners d'aquest  estil, creant escola, i aconseguint que l'admiressin i versionessin gent com Chuck Berry, Buddy Holly, Elvis Presley, The Who, The Animals, els Stones o Eric Clapton. Snif.

dijous, 29 de maig de 2008

Diu que prediquen amb l'exemple...

No és la primera vegada que m'ho trobo, i avui he decidit fer-li una foto.
Predicant amb l'exemple, la grua municipal aparca, durant una bona estona, en plena vorera. I jo, vianant, he de canviar de vorera per poder passar. No és un cas aïllat, ja m'hi havia trobat (al mateix lloc).
Més tard he vist una altra grua pel carrer. Em pregunto si aniria a retirar la grua mal aparcada.


dimarts, 27 de maig de 2008

Diu que ha mort Sydney Pollack...

És llei de vida. No va ser mai un director trencador, ni mai ha encapçalat les llistes dels millors directors de la història, però Sydney Pollack sempre ha estat allà, fent pel·lícules, correctes algunes i fantàstiques d'altres (La tapadera, Danzad, danzad malditos, They Shoot Horses, Don't They?, Tootsie, Memorias de África...), i com a actor va tenir una força descomunal. A mi em queda el record de la seva espectacular interpretació a Eyes Wide Shut o a Maridos y mujeres.
Si féssim un símil futbolístic, no seria un Messi, sinó que seria un Toure Yaya, o el que és el mateix, la classe mitja tan necessària en tots els aspectes d'aquest món. I a sobre, queia bé.

Ara, a descansar.

dimarts, 20 de maig de 2008

Diu que hi he tornat a esmorzar...

Avui he tornat a esmorzar al bar sobre el qual ja vaig escriure'n quatre línees temps enrere, i no m'ha defraudat.
Mentre m'estava posant sucre al cafè amb llet ha entrat la mestressa, aquella senyora baixeta, ben alimentada i de cabells curts i engominats mirant al cel. La dona, amb un cínic somriure, s'ha col·locat en posició, amb una mà a la cintura i l'altra aixecada, com insinuant, i com fós la Marilyn, ha començat a cantar-li al seu company de barra:

Japi berdai tu yu. Japi berdai tu yu. Japi berdai, missis préssiden, japi berday tu yu!

El fet de comparar-la amb la Marilyn quan li va cantar el "Happy birthday" al president Kennedy ja és còmic. L'accent, també. Però és que li ha dit "Mrs. President"!

Aquest bar és una mina.

dijous, 15 de maig de 2008

Diu que a en Chabrol no se li acaben les piles...

Divendres s'estrena Una chica cortada en dos, del meu admirat Chabrol. Tot i tenir alts i baixos (comprensible, veient que porta 50 anys de professió), les seves pel·lícules mai em deixen indiferent. És un dels cineastes que més m'agraden i que més respecto. Una icona, un dels fundadors de la Nouvelle Vague que, per sort, sempre ha sabut adaptar-se i no ancorar-se a uns ideals sovint anacrònics.

A l'Avui, l'Esteve Riambau li fa una fantàstica entrevista, de la qual se'n poden extreure unes quantes joies:

· Parlant del fabulós món del periodisme, Chabrol diu:
Fa trenta anys, l'agregat cultural de Londres em va dir: "De tots els seus films, senyor Truffaut, el que més m'agrada és Al final de l'escapada."

· Chabrol creu que té més poder que el Papa, que "no té cap poder. Com a molt pot suplicar."

· Considera que "Sarkozy té una gran intel·ligència. Però també és un boig, i la meva incògnita és saber quina d'aquestes dues meitats s'imposarà sobre l'altra. Sarkozy té un costat burlesc. Si hagués de buscar un actor per fer una pel·lícula sobre ell, la primera cosa que diria és: "Llàstima que Louis de Funès sigui mort". Tom Cruise no dóna el tipus."

· La seva propera pel·lícula serà "una adaptació d'una novel·la que Simenon no va escriure mai."

dimecres, 14 de maig de 2008

Diu que comença el Festival de Cannes...

No sé què té aquest festival, però tot i els anys, guarda una espècie de glamour que el fa incomparable. Aquest any s'hi presenten algunes de les pel·lícules més esperades, i com comença a ser habitual, barreja com ningú el cinema d'autor i el comercial.
Els que tenen la sort d'assistir-hi, hi podran veure des del nou Indiana Jones, fins la pel·lícula catalana de Woody Allen, passant per la biografia del Che Guevara vista per l'Steven Soderbergh, o la visió cinematogràfica que Fernando Meirelles pot aportar de l'Assaig sobre la ceguesa de Saramago. Sense oblidar, evidentment, la nova aportació al cinema d'en Clint Eastwood i dels germans Dardenne, així com el debut a la direcció de Charlie Kauffman.

Tot plegat fa de Cannes un festival molt especial on, més que saber qui s'endú la Palma d'Or, el més interessant és veure aquestes novetats en un indret tan històric i tan envoltat de glamour. Cannes, je t'aime.

dimarts, 13 de maig de 2008

Diu que m'he tornat a quedar sense paraules...


A l'esquerra... Russell Crowe?
És el final d'una icona de la masculinitat?

Però la següent és encara millor...


Sí, és en Bertín Osborne. I sí, són els Manowar. Algun problema?

dijous, 8 de maig de 2008

Diu que m'agraden les vacances tranquil·les...

Gaudir d'una setmana a casa, sense massa obligacions laborals, i disfrutant del que tens al voltant, és fantàstic.

P.D.: Per primera vegada a la meva vida, crec, no vaig veure un Madrid-Barça. Quin luxe.

Diu que el post d'abans ha estat un impuls...

Perdó.

Diu que...

Ah!

diumenge, 4 de maig de 2008

Diu que no sabien què dir...

Avui, un altre post lleuger, perquè és cap de setmana.
Aquest matí he comès l'error d'esmorzar mirant la TV. Ara mateix no recordo si el canal que m'ha aparegut era Antena 3, o Cuatro, o Telecinco... ni idea. Feien un programa d'aquests que fan totes les cadenes per omplir espai, un programa que es dedica a recollir imatges d'altres canals, bàsicament. En aquest programa, a més, es veu que tenen un espai titulat "Hoy hace un año..." que, evidentment, dediquen a repassar què va ser important fa justament un any. Doncs el fet que avui recordaven era: "Hace un año... Penélope Cruz cumplía 34 primaveras."
Fa falta que en faci cap comentari? Perquè suposo que si fa un any en complia 34, ara en deu complir 35, no? Per què és més important el 34è aniversari que el 35è? M'ha semblat una tonteria supina, com tantes coses.

divendres, 2 de maig de 2008

Diu que no tenir carnet ja és delicte...

No em sembla malament. Però el fet de tenir carnet i no dur-lo a sobre segueix essent una falta lleu, però això sí, multada amb 100 euros.
En plena època d'avenços tecnològics, és necessari portar el carnet a sobre? Si la policia para un conductor qualsevol, no hi ha manera possible de saber si té carnet? No puc arribar a entendre per què no dur-lo a sobre és equivalent a 100 euros de multa.

Diu que, per fi, algú ho diu públicament...

En Robert McKee és un d'aquells personatges que solo detestar. Va pel món fent conferències i classes de 3 dies sobre "com fer un guió". Però en una entrevista publicada a "El País", en McKee deixa anar una perla que m'ha encantat, sobretot perquè la considero absolutament certa.
Preguntat per la mediocritat de Hollywood, McKee respon: "Hollywood domina el món, i no m'explico com pot treure al mercat tanta mediocritat. El 98% del que fan és porqueria. Però és que a la resta del món és pitjor. Potser, la salvació és a Àsia. Són els millors, ara mateix. No estan ni immersos en la bogeria comercial dels Estats Units ni en la fatuïtat intel·lectual d'Europa."

Tothom sap que gran part del que surt de Hollywood no val res. Però m'agrada que s'atreveixi a dir que a Europa hi ha massa intel·lectualoide. El cinema europeu no és millor per definició, i emparada en l'etiqueta de "cinema d'autor" hi ha moltíssima porqueria. No som més llestos, ni més bons, ni més alts, ni més guapos, ni més res de res. L'únic que passa és que a Europa hi ha molt poca superproducció, i llavors sembla que tot el que fem és bo perquè només es mouen idees i no calers. Ens oblidem que a Estats Units hi ha encara més producció d'aquest tipus que a Europa, però internacionalment queda eclipsada per Hollywood. O sigui, que no som millors, a Europa. És més, crec que, si poguéssim, també tindríem el nostre Hollywood. I sí, on hi ha més ganes d'explicar històries i fer-ho bé, és a Àsia.

Diu que n'hi ha un que la volia fer grossa...

Un noi de 18 anys, un tal Ryan, va ser detingut per preparar un curiós atemptat. Volia fer explotar la seva escola per així morir, anar al cel, i matar Jesús.

Ai!!! Santa Innocència!!! Que no sap que si hagués fet això, hagués anat a parar a l'infern? Bé... potser després se'n podria anar de festa amb el de la cua i les banyes, que deu ser divertit.

PD: El més interessant, però, és el comentari del fiscal que porta el cas: "El noi necessita una avaluació. El seu comportament és estrany."

dijous, 1 de maig de 2008

Diu que ahir va venir en Milton Nascimento...

Què tenen Brasil i la seva música, que un cop hi entres, no en pots tornar a sortir?

Al racó de les impressions i la memòria hi he deixat la meva impressió.

dimecres, 30 d’abril de 2008

Diu que ha aparegut una gravació pornogràfica d'en Jimi Hendrix...

Com sigui tan salvatge com quan tenia una guitarra a les mans...

dimarts, 29 d’abril de 2008

Diu que, senyors publicistes, no us entenc...

Aquest és un d'aquells posts que he de fer al moment, i és que poc que entenc pas ben res.
Estava cuinant una truita per la colla d'energúmens que avui vénen a casa a veure el fúmbol, i tenia la ràdio posada. En una d'aquestes falques de publicitat que de tant en tant van posant, s'anuncia un hipermercat del que no diré el nom per no donar-los més clientela. Només diré que comença per HIPER i acaba per COR.
Doncs l'HIPERCOR (o ALBERCOC, com li deia l'àvia d'en JV) s'anuncia així:

-Pa, carn, peix, fruita...
-Si som el que mengem, quin hipermercat ets tu?

M'estan dient que mengem hipermercats? O potser és una aplicació errònia de la clàssica teoria del silogisme? (Si A implica B i B implica C, A implica C). Si jo sóc el que menjo, i el menjar el compro a l'hipermercat, llavors jo sóc un hipermercat. Ah, clar. Ara ho entenc.

Diu que ja podem dormir tranquils...

El diari Marca titula el següent:

Rafa Nadal quiere que el Barça llegue a la final de la Champions.

Buff... Gràcies a Déu.

dilluns, 28 d’abril de 2008

Diu que...

ZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.....

diumenge, 27 d’abril de 2008

Diu que els diumenges poden tenir una altra lectura...

Que bonic que és compartir amb gent interessant un diumenge al vespre, i que les hores passin sense que te n'adonis. És bonic que et transformin el que tradicionalment és un dels pitjors moments de la setmana per culpa de la imminent arribada del dilluns, en una estona fantàstica.

Diu que el món de les pintades és fantàstic...

A l'edició digital de La Vanguardia hi ha una foto on apareix un lema, escrit en una paret, que és bastant curiós: "PLAYSTATION Y ANARKIA".
Deixant a banda que el que haurà fet la pintada segurament tindrà una PlayStation (una "plei"), però que difícilment sabrà què és l'anarquia (però mola), aquesta pintada m'ha fet recordar-ne d'altres que en el seu moment també em van impactar. Totes les vaig veure a Girona i comarques.

La primera, també de caire polític, deia: "INDEPENDÈNCIA I ANARQUIA". Em sona una mica... incongruent?

La segona resava: "LA COCACOLA ÉS UNA MERDA". És difícil desxifrar què va ser el que va portar aquest/a bon/a home/dona a escriure això. Suposo que la raó devia ser el tema antiamericà, o anticapitalista, o... bla, bla bla. Ara, qui va escriure això en una paret, no beu Coca-Cola? Mai? Ni en un cubata? I no compra productes de multinacionals? Segur?

La tercera va ser la més impactant. Transmetia una força que no havia vist mai en una pintada. Deia: "FORA, COLLONS!" Quedava a la lliure interpretació de cadascú, però deixava clar que qui ho havia escrit, estava emprenyat.

Això sí, s'ha de tenir una gràcia especial, per pintar en una paret. Nosaltres, la meva colla, quan érem jovenets, vam adonar-nos que no en sabíem, d'això. No en teníem fusta. Recordo com, a la plaça de braus de Girona, vam voler-hi deixar un record, algun missatge que els toqués la moral. L'encarregat d'escriure-ho va ser, evidentment, el que tenia millor lletra de la classe de 7è d'EGB. També era el primer de classe en matemàtiques. Segurament per això, la pintada deia: "TORO > TORERO". Mireu si érem bons nois, que fins i tot una pintada havia de tenir flaire a fórmula matemàtica. Bé, també hi va haver una segona pintada, que deia així: "TORERO = NAZI". Raonament? No ho sé, segurament que tant un torero com un nazi eren personatges odiosos.

P.D.: Una abraçada, J ;)

divendres, 25 d’abril de 2008

Diu que n'ha caigut una altra, però aquesta és grossa...

Una altra federació esportiva catalana ha estat reconeguda internacionalment. No es tracta d'un esport de masses, no. Són les bitlles (o els bolos, o el bowling). El més important, però, és que la sentència diu coses molt interessants.

És la primera vegada que una federació reconeguda pel Comitè Olímpic Internacional accepta una federació catalana. A més, la sentència rebutja el recurs presentat per la federació espanyola, adduint que la legislació d'un país no pot incidir en les decisions d'una federació esportiva independent.

És una sentència que obre la porta una mica més. Ja hi poden passar esports petits, primets. Necessitem obrir-la una mica més perquè hi passin els grossos.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Diu que no escoltem...

Vet aquí una vegada, que L'Ermine i en Ramazan, un matrimoni turc, van decidir separar-se.
Ella, l'Ermine, encara jove (només 20 anys), va tornar a viure a casa dels pares, però lluny d'aconseguir tranquil·litat, les discussions amb el seu marit van seguir a través del mòbil; s'enviaven SMS, es retreien coses. Un d'aquests retrets el va teclejar en Ramazan: "Quan et quedes sense arguments, canvies de tema", li va escriure.

S'ha de saber que l'alfabet turc distingeix la "i" tancada, és una "i" que s'escriu sense punt. Seria la "ı". Coneixent això, "quan et quedes sense arguments", en turc, seria així: "sıkısınca". El problema vé quan, igual que ens passa en català amb la "ç" o alguns accents, alguns telèfons mòbils no accepten aquest caràcter. Així, en Ramazan va escriure "sikisince", que, curiosament, significa "quan et follen". La frase, doncs, va quedar així: "Quan et follen, canvies de tema". Frase estúpida, sí, però un error gegant.

L'Ermine va córrer a mostrar-li l'SMS al seu pare, qui, guardià de l'honor familiar, va demanar explicacions a en Ramazan per "haver tacat el seu honor i haver tractat la filla com una prostituta". En Ramazan va anar a explicar-se, però quan va arribar a casa de la família de l'Ermine, aquests se li van tirar a sobre i el van ferir amb arma blanca.
En Ramazan, com a venjança, va agafar un ganivet i va matar l'Ermine. Poc intel·ligent, també. El van empresonar, i a la presó es va suicidar.

En Ramazan volia escriure exactament allò? Va ser realment un error? No se sap; és com allò de la Madeleine, la nena anglesa desapareguda a Portugal. Ningú sap què va passar, però tothom creu saber-ho. No sé què va passar realment amb l'Ermine i en Ramazan, però crec que si s'haguessin deixat parlar i s'haguessin escoltat, potser no hagués passat res.