divendres, 6 de juliol de 2007

Diu que ja he vist la pel·lícula dels Simpson...

I aquí va el que en penso:

A finals de mes arriba a les pantalles el primer llargmetratge de la que, sense cap mena de dubte, és la sèrie televisiva més important de la història de l’animació. The Simpsons Movie és l’aposta de Matt Groening per arrasar a les taquilles aquest estiu. El dubte és si conseguirà arrastrar els espectadors que no són ferris seguidors de la sèrie.

El creador dels Simpsons ha confiat en l’equip de sempre, atorgant la direcció al magnífic David Silverman, per explicar una nova aventura, una odissea simpsoniana que difereix sensiblement del que ens té acostumats la sèrie en quant a estil argumental. Groening i el seu genial equip de guionistes han seguit al peu de la lletra el manual de guió de Syd Field per explicar una història que, neta d’humor, seria poc menys que inútil. Però és clar, quan l’humor d’aquest equip artístic es converteix en el motor, l’argument acaba per importar-nos ben poc.

Homer Simpson, de la mà d’un porc que després de passar per la categoria de mascota es converteix en el seu millor amic, és el culpable d’un caos medi ambiental que sumeix Springfield en el més absolut aïllament per part del govern dels Estats Units. A partir d’aquí, les aventures de la família Simpson per retornar a la normalitat són l’eix d’un dels films més divertits de l’any.

Els fans més lleials segurament trobaran a faltar més implicació per part dels secundaris de luxe de la sèrie que, amb els anys, s’han convertit en segons protagonistes. Tot i les constants referències a moments històrics de la sèrie, els Lenny, Carl, Moe, Barnie, Wiggum, Krusty, Burns, Smithers, Skinner, Apu i companyia tenen aparicions puntuals i generalment poc destacables. Una llàstima, tenint en compte la importància i fortíssima personalitat que aquests personatges han aconseguit al llarg dels anys. Aquest fet, però, se supleix correctament amb la perfecció amb la els personatges d’en Homer i en Bart Simpson, sobretot, estan treballats a la pel·lícula.

L’humor és una constant a The Simpsons Movie. De la mateixa manera que a la sèrie, els guionistes s’han esmerat a no deixar respirar l’espectador, a fer-lo somriure constantment i riure en moments puntuals. La gran basa dels Simpsons, a més d’aquest humor puntual en forma de gag, és l’humor argumental. És a dir, no només fa riure que el president dels Estats Units faci una ximpleria, sinó que fa riure qui és el president dels Estats Units. I d’això, Groening & Co. en saben, i molt. A la pel·lícula se’n riuren de la presidència nordamericana, de l’Església (fantàstics els missatges que s’escriuen al panell de fora l’església), d’ells mateixos, de la pirateria, de la censura; de tot, sense excepció. I això és el que els fa grans. És una constant fàbrica d’acudits, bromes i frases enginyoses; humor intel·ligent (aquell amb el que tant ens agrada dir que disfrutem) quan cal fer-nos sentir mentalment àgils i una bona dosi humor simple que benvingut sigui.

Per la seva banda, David Silverman torna a demostrar que la direcció és importantíssima en l’animació. És un director que ha demostrat, al llarg dels anys, tenir fusta i saber-ne, d’això. Els Simpsons són els dibuixos cinematogràficament més brillants de la història des de Bugs Bunny.

Pel record, un cop vista la pel·lícula, queden algunes frases com: “Estem bé a Alaska i no tornarem mai més a Amèrica”, conèixer la versió més sensible d’en Bart, la dansa d’en Homer amb la dona esquimal o sentir la... Bé, millor us espereu al final dels títols de crèdit i els fans més fans de la sèrie sabreu de què parlo. Es tracta d’una sorpresa en forma d’amenaça, dita pel personatge més idoni.

La pel·lícula no desmereix una sèrie que s’ha converit en la més longeva de la història de l’animació per mèrits propis. Les males i ferotges crítiques dels sectors més conservadors i rancis de la societat s’han convertit en la millor publicitat per una sèrie que, tot i haver passat ja la seva millor època, segueix tenint milions de persones enganxades arreu del món. I és que tots som Simpsons en alguna ocasió. Quantes vegades, quan ens passa alguna cosa curiosa o divertida, hem dit allò de: “Això és com aquell moment dels Simpsons que...”. És el seu millor aval.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Molt gran, tiu! M'has fet venir ganes d'anar-hi.
Jo encara tinc algun amic que diu que es nega a "simpsonitzar-se" i no té tele, cuina, sofà, fills...

Xenofílic ha dit...

La sèrie ja no és la que era però evidentment aniré a veure-la