Fa un parell de mesos, el desguàs de la pica de la cuina va començar a perdre aigua. Ho vaig arreglar com ho arreglem els que no en tenim ni idea: a pedaços. Fa un mes, el desguàs va dir prou, i va caure a peces. Com que aquell capítol de Bricomanía me'l vaig perdre, vaig anar a una botiga d'aquestes que arreglen temes d'aigua, llum i gas. Una noia, engaxada a l'ordinador i fumant a la botiga (no es podia, no?), m'atén.
- Hola, necessito que m'arregleu el desguàs de la pica, que el tinc penjant.
(TITUUUT: alerta del messenger)
- Mmm... uhmmm... va a ser complicao ahora mismo (TITUUUT: el messenger segueix demanant atenció). Tengo al chico en una obra, (TITUUUT, TITUUUUT: coi fes-li cas al messenger, que ja m'espero) y hasta dentro de un par de días, na de ná.
- OK, cap problema. Puc esperar un parell de dies. (Li dono les meves dades) Adéu.
- Adiós (TITUUUUT)
Passada una setmana i mitja, m'hi vaig tornar a presentar.
- Hola, és que porto ja més d'una setmana (TITUUUUT) fregant els plats a la banyera, i no m'heu dit res...
- Claro (TITUUUUUT), es que no hemos podío.
- Ah. Però podreu? (TITUUUUT)
- Sí, claro que sí (UN, DOS, LOS MICRÓFONOS, OLÉ, LOS MICRÓFONOS: Li sona el mòbil).
- D'acord, doncs espero la trucada. Adéu (TITUUUUT).
Quan feia ja una setmana d'aquesta segona visita, rebo una trucada a primera hora de la tarda.
- Hola. Soy Cristina, que hoy pueden pasar a arreglarte el sifón de la cocina.
- Hoy? OK, però haurà de ser a partir de les 8 de la tarda, perquè estic (TITUUUUUT) treballant.
- Buah, pues va a ser que no, porque a esa hora el chico ya se ha ido pa casa.
- Doncs crec que la cosa està complicada.
- Pues déjale las llaves (TITUUUUT, TITUUUUT) a alguien.
- Sí, però per organitzar-ho em cal temps, no tinc la gent a la meva disposició.
- Oh, ya, pero es que si no, el chico ya no va a poder.
- Ja m'ho miraré. Adéu.
Duia tres setmanes sense poder fregar els plats còmodament, quan per un canvi de torn, disposo de les tardes lliures durant dues setmanes. "Ara és la meva", penso. Hi vaig.
- OK, oblido que fa 3 setmanes que espero, però és que necessito que vingueu i ara tinc les tardes lliures durant (TITUUUT) uns dies (TITUUUT).
- Vale, me lo (TITUUUUUT. UN, DOS, LOS MICRÓFONOS. TITUUUUUT. TITUUUUUT) apunto.
- Sí, apunta-ho, però si us plau, veniu.
- Que sí, que sí (TRRIIIIIIIIIIIT: missatge al mòbil).
- A(TITUUUUUT)déu.
Avui ha fet un mes de la meva primera visita a la botiga. Hi he tornat, a donar un ultimàtum (que se li'n refot, evidentment).
- Hol...
- Sí, el sifón, ¿no?
- Ahà (TITUUUUUT). Que se m'acaben les tardes lliures, i si "el chico" no ve demà, me'n vaig a un altre lloc (TRIIIIIIIIT: mira el sms, i... el respon!), perquè m'esteu prenent el pèl.
- (UN, DOS, LOS MICRÓFONOS, OLÉ, LOS MICRÓFONOS) Pues qué quieres que haga.
- Doncs res. A(TITUUUUUUT)pa, ad(TRIIIIIIIIIT)éu.
- TITUUUUT.
He inspeccionat el carrer del costat de casa meva. Afortunadament, he vist una altra botiga d'aquestes. No hi ha ningú, però hi ha un cartell a la porta amb el telèfon mòbil del "chico" de torn. Truco.
- Hola, bona tarda. És que el desguàs... (bla, bla, bla).
- Ajá... ¿Y le corre prisa?
- Bueno, sí, relativa.
- ¿Dónde vive?
- ... (bla, bla, bla).
- Pues, a ver... está complicao... Déjame acabar una reparación que estoy haciendo, paso por la tienda, y me vengo.
- OK, gràcies!
12 minuts més tard, truquen a l'intèrfon. És ell, el lampista, un home gran amb cara simpàtica i bigoti. I m'ho ha arreglat. No sense que jo passés vergonya durant uns instants... "Pásame un cubito, por favor", em diu. I jo he obert el congelador i li he passat els glaçons. Per la seva cara, he entès que el que volia era un "cubo" petit.